martes, 14 de diciembre de 2010

ÀNGEL I FERRALLA

L'àngel estava parat sobre la ferralla i observava passiu.

Sense sentiments, sense emocions, amb una indiferència comprensible només en un ésser que sap del cert que res no passa sense un perquè, encara que nosaltres els humans no ho entenguem.

Vaig preguntar-li : - estic morta?

No em va respondre amb paraules. Vaig sentir en el meu cap, com si fos un pensament que de cop hi entrés, la certesa de què encara no era el moment, i una gran pau, sense pors.

Només els millors àngels tenen el privilegi d'arribar a ser humans, de viure i sentir emocions. Després oblidem i tornem al no temps.

De vegades s'enveja sentir una llàgrima rodolant galta baix, i sobretot, s'enyora la tendresa.

Una sola idea em va quedar clara en tornar a la consciència després de l'accident: res no és important, llevat de L'AMOR, que és el que t'enduus i el que sents en el no temps.

Miro de ser avariciosa en l'amor, i acumular-ne tant com puc, tant com sé, en la meva dolça humanitat.

Pilar Ventura Py.

TENDRA ÉS LA NIT


Tendra és la nit,
si tu dorms al meu pit
nina estimada.

Et calmin els malsons,
l'aroma dels ti.lers,
que sura pels balcons

d'aquest agost d'inferns.

I vas brollar de mi!!!!

La lluna et guardi el son.
Segueix el teu camí,
planer te'l faci el món.

Pilar Ventura Py.

CAMI DE SOMNIS


Vas tocar el meu cor i va cantar,
una cançó ja oblidada.

Em vas parlar en somnis.
I et vaig deixar que coneixesis una part de mi,
que era dolorosament tímida.

Vas obrir una finestra a la meva ànima,
permetent-me ser jo,
i el vent va venir a netejar la meva por a l'intimitat,
amb la seva fragància a cedre.

El teu pas deixa empremtes en el camí
que segueixo en els meu somnis,
i ara estic arribant més enllà
de la memòria, en la distància del futur.

Quan canviaran les fulles, tornaràs?.

Pilar Ventura Py.

EL PETIT BOSC MÀGIC


Ahir diumenge vaig estar passejant per un bosc petit, al bell mig del meu poble, Cabrera de Mar.

Es respira pau, i els ocells hi niuen.

Vaig descobrir boix grèvol, falgueres, violetes, i mimoses que omplien del seu intens groc la passejada, i que flairaven amb la seva olor única l'aire.

Vaig descobrir pins, avets, roures, alzines, i fins i tot un garrofer subjectat amb amor per l'obra d'algun home que li va fer un muret, per tal que no es trenqués.

Tot i que estava deixat, semblava que entressis en un altre món. De ben segur, els grills han de fer concerts a les nits i les cuques de llum els enfarolen.

De fades i gnoms no en vaig veure, però n'estic segura que si existissin s'hi anirien a viure allà mateix.

El que és ben trist, és que aquesta màgica mostra de la natura està en perill. Hi volen construir pisos. Al poble s'han recollit signatures contra el projecte, persones particulars han presentat al·legacions, s'ha mobilitzat molta energia per salvar aquest indret. De moment està aturat.

Vull que els néts dels meus fills puguin anar a veure si en troben de fades.

Pilar Ventura Py.

Febrer 2007

LLAVOR D'AMOR

Tinc en la meva memòria, passatges descrits per tu mateixa, estimada mare. Tinc gravades lliçons que sense voler em vas donar, sense voler donar-me-les, amb la teva actitud davant la vida, com s'ensenyen les lliçons essencials.

Mereixo tractar-me amb AMOR, cuidar de mi, fluir... Intento no oblidar-ho. Després me n'oblido. Aprenc una mica, i aquest aprenentatge petit forma part de mi. Torno a voler aprendre més


Jo també perdo la memòria, com la mare. Ella té 84 anys, que ja és prou tenir, i jo me l'estimo tant com el primer dia de la meva vida, en què tota jo era joia, joia d'ésser viva i al seu costat.

Encara que, com ja us ho he dit, també perdo sovint la memòria, i al llarg de la vida també he oblidat sovint estimar-la, com oblido sovint estimar-me a mi mateixa o als que m'envolten.

Em presentaré: sóc la Pilar, la Maripili per la mare. Ella també es diu Pilar, com la seva àvia. Com ella perd la memòria, jo vull ser-li, en la mida que puc, una mica el seu record.

Però teniu en compte que tots oblidem sovint les lliçons que ens dóna la vida i tornem a caure a la mateixa pedra. Perquè la mare té Alzheimer, sí, i en ella els seus oblits són considerats una malaltia, amb un diagnòstic que espanta tothom. Ella oblida en majúscules: OBLIDA.

I jo tinc petits oblits, com tots nosaltres, els éssers humans; alguns més grans que d'altres. Però és important la mida? Quantes vegades ens oblidem d'estimar?

Si faig les coses des de l'amor tot és fàcil i fluid amb ella. Amb humor i amor la mare és feliç i amorosa. Quan estic enfadada ella ho nota de seguida i es bloqueja, o bé
es desconnecta.

La mare, en l'actualitat, gairebé sempre somriu, és amable i agraïda, afectuosa i pacífica, s'està convertint en una criatura petita i desvalguda, com un osset de peluix, d'aquells que són fàcils d'abraçar, tot i que ella encara et torna l'abraçada fregant-te l'esquena amb les seves mans.

Ella no oblida les coses importants: abraçar, somriure, ajudar, ser agraïda. La seva pell arrugada és cada dia més lluminosa, més propera a l'amor. La seva mirada, de vegades absent, pot convertir-se en alguns instants en una mirada lúcida, que veu més enllà. De vegades em sorprén amb paraules d'una saviesa molt profunda. Dos minuts després torna a estar desconnectada. És cert, que moltes vegades no hi és tota aquí. És com si s'absentés, com si no hi fos. Però això no us passa a tots vosaltres algunes vegades? En menys ocasions que a ella, segur!

Ella encara recorda llegir, però no sempre entèn el sentit del que llegeix. Només frasses molt curtes.

La malaltia de la meva mare m'ensenya moltes lliçons. Ella n'oblida mai el que és essencial en ella, ser amorosa, amable i agraïda ... gairebé mai.

El que més agraeix són: les encaixades de mans, les carícies, les abraçades, les rialles i alguna que altra balladeta molt petita, que ja no estem per a molts "trotes" cap de les dues!

També li agraden els peus de porc perquè són tovets i es poden escurar amb les mans, sense coberts que recordar.
Cada dia és més petita, pas rera pas, caminant enrera, torna a la infància. És com si tanqués un cicle, lentament, tornant a l'origen, tornant a la innocència. Ara deu tenir entre 5 i 6 anys, potser menys.

Oblidava coses petites al principi, i ha anat oblidant més i més coses apreses, deixant anar records dolents i bons.
Es previsible, o així ho diuen els experts, que acabarà al llit com un nadó, en posició fetal, aterrant en el seu cos només de tant en tant, com els nens que dormen tot el dia i tota la nit.

En l'actualitat ella s'absenta cada vegada amb més freqüència, dormint o desperta, s'absenta... no hi és del tot, no hi és aquí.

Jo a vegades faig broma. Faig la broma i dic: "Està viatjant per Internet i a ella no li cal ADSL". Viatja en el temps i en l'espai entre els pocs records que li queden, o vés a saber per quins mons fantàstics i maravellosos, la seva ment la porta. Només ho sap ella.

En aquells moments, en els quals encara està del tot present i lúcida, li pregunto "què fas quan tens els ulls tancats? què penses? que dorms?". Em contesta: "medito, pienso en mis cosas, estoy conmigo, pero estoy bien, ¡no te preocupes!". Una altra lliçó que aprendre. Jo també vull meditar, pensar en les meves coses, estar amb mi, estar bé, no preocupar-me. Preocupar-me és patir, i no vull patir. No tinc ganes ni temps, necessito ocupar-me de moltes coses. Una altra lliçó! Una de tantes lliçons que m'està transmetent la mare en aquest temps que està amb mi.
"La vida és como viene y como viene hay que tomársela", encara em diu frases fetes, carregades de saviesa. El que és més curiós és la forma en que es desprén dels records, jo crec que per ordre d'importància o prioritat de la seva ment.

Encara no ha oblidat les oracions que va aprendre de petita. Les diu per la nit. Aquella que tantes vegades ens va repetir de petits a tots nosaltres, els seus fills.

"Ángel de la guarda, dulce compañía,
no me desampares ni de noche ni de día,
no me dejes sola que me perdería"

Ella no se sent gairebé mai perduda, confia molt en el seu àngel. Això li dóna fe, i ganes de viure encara la vida que li quedi, tot i que de vegades em confesa que ja està cansada, que voldria tornar amb els seus pares, amb els seus germans perduts, amb els avantpassats


"Cuatro esquinitas tiene mi camita,
cuatro angelitos me la guardan,
la Virgen María está en mi cabecera
y me dice: "Pilar, duerme y reposa,
no tengas miedo a ninguna cosa""

Aquesta és l'oració que la meva mare es repeteix una vegada i una altra, per les nits, fins que s'adorm tranquil.la. L'oració que l'ha acompanyada totes les nits de la seva vida. És com un "mantra": una altra lliçó. Allò que ella em va ensenyar, ja de petita, ho he reaprès jo també sent més adulta, llegint sobre altres cultures que utilitzen l'oració com una forma meditativa, una forma de no pensar en res, de fer reposar la ment, però amb consciència. He reaprès la lliçó que sovint oblido, l'oració.

De vegades entro a les fosques a l'habitació de ma mare, en silenci, per sentir-la ressar, i sé que encara està amb nosaltres, que encara recorda el que és essencial per a ella.
La mare s'està anant del món de mica en mica, despedint-se de tot amb afecte i alegria, també de vegades amb desconcert, amb pors, desorientada, com una criatura amorosa que sap tornar-me sempre més del que li dono, que agraeix sovint: "gracias, por quererme".

La mare, tal i com la recordo, va ser sempre una dona humana, amb defectes i virtuts, amb encerts i errades, amb carinyo i amb bronques, com tots els éssers humans.

Les bronques, com fem sovint els humans, jo les he recordat durant molts i molts anys. Sembla que només em quedava amb això, amb les bronques.

El carinyo, no l'he sabut valorar sempre. Com ella deia, les coses bones fan poc "bulto", les dolentes són com la palla, ocupa molt d'espai i pesen poc.

També m'oblido sovint de "valorar". Valorar i agrair tot el que sóc, el que tinc, valorar els altres. Intento recordar-ho. Segurament per això ho escric. Ella també em va ensenyar a escriure.

Ella valora moltíssim l'afecte, el contacte, els somriures, les rialles, les cançons que encara recorda, cançons de la guerra, cuplés... Ella valora el que és essencial: que se l'estimin
estimar.

Sé que un dia marxarà del tot. Marxarà, crec, al lloc del qual hem vingut, i marxarà en pau. Aquest és el meu desig, i la meva esperança, perquè amb la seva malaltia ella no pateix dolor físic, o si més no, no es queixa gens. Ella, ara, ja no pateix
o cada vegada menys.

Aquest és el testimoni d'una dona que escriu un bocí petit de la seva vida barrejada, una altra vegada, amb la vida de la seva mare. Ella va estar amb mi des del principi, jo vull estar amb ella fins al final.

Vull escriure això en memòria de la meva mare, per a ella, que sovint oblida. Vés quines contradiccions.

Voldria tenir per últim dels meus records la bondat essencial de la mare i tot l'amor que em va donar, doncs a travès d'ella he vingut a la vida i la vida és el més preciat que tinc, el que més valoro dels regals que m'han estat donats i que han sigut molts i bons.

Sóc una dona rica en records i emocions, sóc una dona rica en amor, encara que, de tant en tant, també ho oblido.
Estimada mare, fa 2 anys i mig que vius amb mi i la meva família. Jo sóc la teva filla, la quarta dels cinc que tens. El primer és el "tete" i el petit el "Chemari". La teva segona filla és la Juanita, després va la Mercè, i després jo. Entre tots els teus fills hem portat a la vida a 20 néts, i de moment ja tens 3 besnéts. Tots t'hem honrat i estimat tant com en sabem, tant com vàrem aprendre de tu i del pare.
Vas nèixer a València, i et vas criar a Alacant. Encara recordes les seves palmeres, que de vegades confons amb les del passeig de Vilassar de Mar.

- "Estamos en Alicante verdad nena?".

No li discuteixo, no la renyo.

- "En un sitio muy parecido mama", li contesto. Això la recomforta, li dóna un anclatge a la terra.

Cal posar-te en la seva pell per saber allò que l'espanta i allò que la fa tenir confiança, i ella necessita sentir-se segura, i no cal que li recordin continuament que no recorda, ja se n'adona de tant en tant que "pierdo la memoria, nena".

De vegades jo també perdo la paciència, el seu ritme lent m'irrita. - "Te ayudo en algo nena". "No mama, ahora no, gracias". Tres minuts desprès ja s'oblidat, i torna, "te ayudo en algo nena", i jo la mateixa resposta, (Ja no em queden patates per pelar o roba per plegar, que és el que ella bonament pot fer ara), I així una, cinc, deu , "N" vegades. Fins que exploto, cada vegada menys tot s'ha de dir, però també perdo la paciència.

I ella em mira extranyada, no enten perquè m'enfado. Per a ella és la primera vegada que m'ho diu, cada vegada.

Intento també recordar i aprendre a tenir paciència amb el ritme dels altres, la mare m'ho ensenya com sempre, com els millor
s mestres, sense donar lliçons.

Podria escriure milions d'anècdotes, de records, d'escenes viscudes amb ella. O podria fer un llibre senser d'aquelles que ella m'explica milers de vegades, cada vegada com si fos la primera.

Records del seu pare, a qui no oblida i que va perdre quan tenia 10 anys. Dels seus germans, alguns dels quals va perdre quan van nèixer, o de petits, o de sa germana Glòria, que va morir durant la guerra civil, de tuberculosi. La seva vida està plena d'amor i de dolor.

Per sort, la vida també a tu et dóna un regal. Estàs oblidant els records del dolor, el patiment, l'angoixa, la por. I et vas quedant amb el que és essencial.

Veieu, jo també em repeteixo!

Quan vaig saber el diagnòstic dels estranys comportaments i les desconnexions de la mare, em vaig sentir colpida. No té res a veure la informació que hom pot tenir sobre la malaltia i el que és la realitat quotidiana.
De bon principi, penses que es deuen equivocar, que a ella no li pot passar això. Intentes recordar-li cada oblit, greu errada!... disculpes el seus comportaments.

Ella tampoc entenia res, de vegades s'enfadava molt, volia marxar a casa seva, encara avui de tant en tant vol marxar. Creu que està prou bé, que podria espabilar-se, que es troba bé i no té res, perquè no li fa mal res, només són coses de l'edat, diu.

Lentament m'he anat fent jo mateixa a la idea, la realitat m'ha anat confirmant el diagnòstic, però m'agrada la manera com ella ho planteja: no li fa mal res, tampoc s'enrecorda de l'edat que té, així que té la seva raó. Sempre té la seva raó. La seva realitat és senzillament diferent a la nostra. I això també ho hem de recordar, tots veiem la realitat a través del nostre mapa mental, que no sempre coincideix amb el terreny.

Un dia quan els meus fills em cridaven: Mare!, Mare!, ella em va preguntar si jo era sa mare. No li vaig contestar tota la veritat :Sóc la teva filla, la mare ets tu, ets l'àvia dels nens.

Ja no estic del tot segura, de vegades sóc la seva mare, de vegades les seves germanes, i les meves germanes també son les seves; de vegades el meu pare, el seu marit, el converteix en el seu pare, o el meu marit en el seu fill.

Tan se val, què importa el títol honorífic o el càrrec que ens toca en aquesta obra que és la vida. El que és realment important, essencial, és la llavor d'amor que tots duem dintre, i veure com al llarg de la vida aquesta llavor arriba a convertir-se en arbre, i a florir, i a donar fruits.

Pilar Ventura Py.

domingo, 12 de diciembre de 2010

L'HORT DE L'AVI XART

Entre les branques d'un llimoner
un rossinyol canta amb falera.
On és l'avi jardiner
que cuidava aquesta terra?
 
L'avi Quim se'n cuidava,
l'acariciava amb tot l'amor,
la fangava, la capgirava,
per treure'n la millor flor.
 
Ell baixava cada dia
pel caminet, dins del clot,
tot caminant ja sabia
on clavaria el fangot.
 
Treballava amb harmonia,
abans vivia, ara és mort.
El jardí és en plena agonia,
quina serà la seva sort?
 
En el cim del llimoner
el rossinyol ara plora,
no veurà més l'avi matiner
en puntejar l'aurora.
 
Cabrera de Mar, abril de 1992.
 
Jaume Llinés.
 
Programa del XXXVI Homenatge a la vellesa (Cabrera de Mar, diumenge 27 de setembre de 1992).

LA VIDA BREU


El dia que vàrem néixer
els que ara ja som grans,
com ho fan tots els infants,
només nosaltres ploràvem
i reien els circumstants. 

A mesura que creixíem,
molt n'estàvem de contents;
els pares prou en gaudien
al veure que érem valents. 

La vida, tot fent camí,
igual com fan les estrelles,
ens anava insinuant
que no tot eren flors belles.
 
Creixíem amb ufanor,
com ho fan les roses tendres,
mentre el camí s'escurçava
i els camps perdien verdor.
 
Els anys anaven passant,
sense donar-nos-en compte,
de penes sempre al davant
perdérem prest el recompte.
 
Com que sempre Déu ajuda,
les penes les superàrem,
amb esforç i prou dolor,
fins que a vells arribàrem.
 
Al principi de la vida,
només nosaltres ploràvem,
i el dia que marxarem
mirem de riure nosaltres
mentre tots els altres ploren.
 
Lluís Vigué i Ridola.
 
Programa del XXXVI Homenatge a la vellesa (Cabrera de Mar, diumenge 27 de setembre de 1992).

jueves, 9 de diciembre de 2010

SEPULCRES DE CAN MODOLELL

“Em vaig aturar al seu costat, sota aquell cel blau benigne; vaig contemplar les papallones que voletejaven entre el bruc i les campanetes; vaig escoltar el so suau del vent que respirava entre l’herba, i em vaig estranyar que algú pogués atorgar somnis inquiets a aquells que dormen en una terra tan tranquil·la.” Emili Brontë, Cims Borrascosos. 

Aquestes belles frases m’han vingut a la memòria moltes vegades en pensar en els cabrerencs que descansen sota terra, la pols del quals s’ha acumulat durant tants i tants segles, i dels que no en sabem ni en sabrem mai res.

Que poc en sabem d’aquells que ens han precedit! El cristianisme considera el cos humà com a sagrat fins i tot després de la mort, i fa poc estava prohibida la incineració dels cossos.

Durant l’Edat Mitjana, i bona part de la moderna, els morts s’inhumaven al voltant de les esglésies; en imaginar-ho, venen a la nostra imaginació tranquils recons de pau; encara que la visió pot ser enganyosa: el passat no és tan tranquil com ens imaginem, i en realitat la vida era molt breu: la mateixa Emily Brontë, en el segle XIX, va morir a l’edat de 30 anys, durant els quals, confinada en un erm, va tenir no obstant temps de deixar-nos una obra mestra.

Com eren els cabrerencs de fa segles? El caràcter sagrat que ostenta la mort pel cristianisme i per la majoria de religions –no podia ser d’altra manera- no ha impedit la profanació, destrucció i desaparició de les tombes.

Avui vull parlar-vos dels ossos de tres cabrerencs de fa segles, miraculosament salvats per atzar.

Al jaciment romano-medieval de can Modolell, en les excavacions dutes a terme pels membres de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, es van recuperar tres sepulcres,  que per tant no havien estat objecte dels rebaixaments del terrenys per motius especialment agrícoles o constructius al llarg dels segles. Ells ens indiquen que allà hi havia hagut una capella, la de sant Joan.

L’anomenada tomba 1 (T-1), perfora una paret romana P-2, i alhora l’estrat IV, un gran farciment de terres i restes ceràmics i constructius efectuat en època baiximperial o altomedieval. Es tracta d’una fossa excavada i col.locat el cadàver directament en el sòl, amb un fragment de paviment opus signinum romà col·locat sobre el cap del difunt.

La tomba 2 (T-2), és una caixa de lloses de granit, així mateix excavada en l’estrat IV; el cap dels difunt està escapçat per l’obertura d’una fossa en època medieval posterior.

El tercer enterrament s’obre en un nivell superior, perforant l’estrat I, és per tant més moderna que les anteriors, es pot datar vers el segle XII. És tracta d’una sepultura de caixa de lloses, que conté les restes d’una dona de certa edat.

El fòssil director d’aquests estrats és la ceràmica de cuina anomenada “grisa medieval”, una sèrie d’olles globulars i altres recipients, de datació àmplia i imprecisa, ja que la seva funció utilitària feia que es seguís fabricant durant un llarg periode de temps, però el fet de no trobar-se ceràmica vidriada permet que s’atorgui al conjunt una datació inequívocament medieval, com a màxim fins a finals del segle XIV.

Podem concloure, pel que fa als enterraments, que hi ha dues etapes, i que les dues primeres tombes –pertanyents possiblement a un conjunt més ampli- s’obriren en l’Alta Edat Mitjana, ja abandonades les estructures romanes, mentre que la tercera, més tardana, ens fa pensar en la persistència de la capella cristiana. 

Rosa-Isabel Garí i Lleixà

DIANA


Diana o Artemis, en la mitologia grecoromana, era deessa de la natura salvatge, els boscos, la cacera. Filla de Júpiter i Leto i bessona d'Apolo; ambdós germans eren assimilats al Sol i la Lluna. Diana era una deessa verge que corria pels boscos amb una túnica curta, un arc i unes flextes i un seguici de nimfes. Era una deessa venjativa contra aquells que l'ofenien, com Orió i Acteó. En realitat, Diana representa el caràcter intangible de la divinitat.

Els seus santuaris acostumaven a estar en boscos i llocs feréstecs, com famós bosc de Nemi, al Laci, on fins i tot en l'època dels Julis i la dels Antonins, perdurava un arcaic costum: el santuari de la deessa estava guardat per un rei-sacerdot, que ocupava el seu càrrec fins que venia un altre i el matava, prenent el seu lloc i esperant ser eliminat al seu torn per un proper aspirant; així ho explica Frazer en l'inici de la seva obra monumental La branca daurada. Però Diana tenia també temples en algunes ciutats, el més conegut dels quals era el d' Efes, a l'Anatòlia. Recordem la revolta, dels argenters contra la predicació de sant Pau, al crit de "Gran és l'Artemis dels efesis! narrada en els Fets dels Apòstols (Ac. 19, 23-41).

Diana protegia també l'adolescència, com món feréstec entre la infantesa i l'edat adulta, i les noies li oferien les seves joguines quan es casaven. Malgrat pugui semblar paradoxal, per la seva condició de verge, protegia la fecunditat i els parts; no ha d'estranyar, ja que els conceptes natura i fecunditat anaven units.
 
El tema de la dona lliure, intangible, que habita en la natura, és una constant en la literatura. Al Quixot, Cervantes crea l'extraordinari personatge de la pastora Marcela, per qui tots sospiren en va, ja que ella guarda gelosament la seva llibertat. El discurs de la pastora envers aquells que la critiquen per haver "provocat" el suïcidi de Grisóstomo amb la seva indiferència, és de les pàgines més conegudes de Cervantes:
 
"Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos: los àrboles destas montañas son mi compañía; las claras aguas destos arroyos mis espejos; con los àrboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura. Fuego soy apartado y espada puesta lejos. A los que se han enamorado con la vista he desengañado con las palabras."Fragment del discurs de la pastora Marcela, El Quijote, cap. XIV.

Silvia Tarragó, en el seu llibre La veu del roure, recrea al meu entendre aquest mite literari, si bé en aquest cas es tracta d'una dona madura, Beatriu, que ha viscut la seva vida, i abandona la companyia dels mortals a causa d'un gran dolor, refugiant-se en una natura màgica, enmig dels boscos de Cabrera, tan propicis a la llegenda.

El feminisme modern ha intentat resaltar el caràcter de "dona lliure i independent" de la mitològica Diana, però això és analitzar el passat amb ulls moderns; Diana no és una dona mortal, és una deessa, i com a tal, n' s'hi pot accedir.

Can Modolell conserva les restes d'una inscripció dedicada a una divinitat que acaba en NA. Podria tractar-se de Diana, però també d'altres, com Fortuna, Luna... però és temptador desitjar que anés dedicada a la deessa dels boscos.
  
Rosa-Isabel Garí i Lleixà.

BURRIAC COM A POSSIBLE BÉ CULTURAL D'INTERÈS NACIONAL

L'any 1983, a instàcies de la Societat Catalana d'Arqueologia, es va incoar expedient per a la declaració com a Monument històrico-artístic del poblat Ibèric i del castell de Burriac, a Cabrera de Mar (vegeu Diari oficial de la Generalitat núm. 383 de 23 de novembre de 1983, pag. 3036).

Per diversos motius, l'expedient ha estat paralitzat fins el 2006, quan el Grup d'Història del Casal, de Mataró, va iniciar gestions per tornar a posar en marxa el procediment, prèvia recollida de signatures.
 
Informa ara el Grup, en la seva web, que ha rebut resposta per part del Departament de Cultura de la Generalitat, dient que "en aquests moments s'està revisant l'expedient..., especialment en el seu perímetre de delimitació per tal de finalitzar-ne la tramitació, a més d'un espai de protecció arqueològica de l'àrea circumdant".
 
En cas que l'expedient arribés a bon fi, el conjunt del poblat ibèric de Burriac i el castell, seria declarat ara "Bé Cultural d'Interès Nacional".
 
Rosa-Isabel Garí i Lleixà.

EL CEL I LA TERRA

"Los tres niveles cósmicos -Tierra, cielo, regiones infernales- se ponen en comunicación. Como acabamos de ver, la imagen se expresa a veces con la imagen de una columna universal, el axis mundi".

a) "Las ciudades santas y los santuarios se encuentran en el Centro del mundo; b) Los templos son réplicas de la montaña cósmica y constituyen por consiguiente, el vínculo por excelencia entre la Tierra y el cielo; c) Los cimientos de los templos se hunden profundamente en las regiones inferiores." Mircea Eliade Lo Sagrado y lo profano.
 
Tal i com ens recorda Ramon Bassas en el seu blog, avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, en la religió, la muntanya compleix el paper de vincle entre la terra i el cel: www.ramonbassas.cat ("La muntanya sagrada", 27-4-2010).
 
Maria compleix en el cristianisme el paper de la "Gran Mare", la gran deessa de les religions antigues.

Com va senyalar Eliade, els santuaris i també les "muntanyes" creades pels humans, com la piràmide o el zigurat babilònic, són també muntayes còsmiques. En el cim del zigurat habitava el déu, mentre que la piràmide constituïa la manera d'enviar al faraó a les estrelles on continuava vetllant per Egipte.
 
Complia aquest mateix paper l'anomenda "Cova de les Encantades", situada al la vessant de la muntanya de Montcabrer, a Cabrera de Mar? Està demostrat que es tractava d'un centre important de culte ibèric, on s'han exhumat exvots i imatges de Demèter, o d'una deessa assimilable a la divinitat grega de l'agricultura (de fet, la Gran Mare Terra). Una cova situada en un cim, el lloc ideal on s'uneixen el cel i la terra.
 
Així ho pensa Ramon Coll: "La cavitat, en moltes religions de caràcter fecundant, és simbòlicament l'entrada a la Tellus Mater, d'on prové tot allò que viu. Segons la nostra opinió, la muntanya del Montcabrer ha de ser contemplada com un "centre del món", en el sentit clàssic del terme, és a dir, un lloc d'unió entre el cel, la terra i el món infernal: un axis mundi. De fet, des d'un punt de vista simbòlic, la cova representa un "món subterrani", mentre que la muntanya és un "món celeste", i ambdós es troben comunicats, ja que pertanyen a una única realitat indestriable. " Ramon Coll, El santuari ibèric de la cova de les Encantades.
 
A més l'arqueòleg opina que Montcabrer seria l'anomenat Promontorium lunarium, citat pel geògraf Ptolemeu, que es trobava situat entre Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró).
 
La Lluna, una altra divinitat sincrètica a la feminitat de la "Gran Mare", en aquest cas la deessa intangible, Diana.

Bibliografia: Mircea Eliade, El mito del eterno retorno, Alianza editorial, filosofía, 2004.; Mircea Eliade, Lo sagrado y lo profano, Paidós, 2003; Ramon Coll Monteagudo, El santuari ibèric de la cova de les Encantades, Quaderns per la memòria. Fundació Salvador Alsina i Arenas.

Rosa-Isabel Garí i Lleixà.

TANIT


El sol se hundía en el mar; sus rayos llegaban como largas flechas al corazón ensangrentado. A medida que el sol desparecía, las palpitaciones de la entraña disminuían, y con una última palpitación, desapareció el globo de fuego. (...)

Salambó se levantó, como su esposo, con una copa en la mano, para beber también. Peró cayó, con la cabeza hacia atrás, por encima del dosel de su trono, pálida, rígida, con los labios abiertos y su cabello destrenzado colgando hasta el suelo. 

Así murió la hija de Amílcar por haber tocado el velo de Tanit. G. Flaubert, Salambó.
 
Així finalitza l'extraordinària novel·la de Gustave Flaubert, Salambó, documentada obra del gran autor francès, ambientada a la rebel·lió dels mercenaris contra Cartago, i on la possessió del vel de Tanit adquireix gran importància per assolir la victòria. L'historiador Polibi narra aquesta rebel·lió en la seva Història, I, 66-70. Flaubert introdueix com a protagonista, un personatge imaginari, Salambó, princesa de Cartago i filla d'Amílcar Barca.

Tanit era la deessa principal i protectora de Cartago. A Eivissa, territori púnic, es va trobar una escultura anomenada "La Dama d'Eivissa", que es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i està considerada una representació d'aquesta divinitat.
 
Al poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona), es va exhumar un penjoll que s'ha comparat amb la Dama d'Eivissa, pel que podriem tenir una representació de la deessa, que s'uniria doncs al també púnic déu Bes. Aquest penjoll va ser descobert durant les excavacións de Barberà i Pascual a l'edifici públic del poblat, i es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona.
 
Una possible mostra, amb totes les precaucions, de les relacions entre aquest poblat ibèric i el púnics d'Eivissa.

Rosa-Isabel Garí i Lleixà

jueves, 25 de noviembre de 2010

PUNTS DE VISTA


-       Dona mirant el mar des del balcó

Joana, no t’estiguis al balcó, que es refreda la casa. Entra!. La mare em feia entrar i jo sempre la desobeïa. Des de petita m’ha agradat mirar el mar. I la remor, el murmuri incessant de les onades. De puntetes i a les fosques, em llevava i obria el balcó per escoltar-les. Com les he trobades a faltar! L’enyor, quan es viu a ciutat, es fa present en el soroll del trànsit i dels vianants a tot hora.

La mare va posar-se malalta i no vaig tenir gaire temps d’escoltar el mar. Atrafegada. Gotes als ulls, injeccions, metges i visites. Crec que ni vaig trepitjar la balconada. Després, llargues setmanes d’espera a l’hospital. Tot inútil. Només cansament i fer-li costat. Ja veig apropar-se el de l’immobiliària. Perdona’m mare.


-       Home prop de la casa

És impossible trobar aparcament en aquests carrers antics. Espero que la casa tingui garatge, però em sembla que no. Una casa de carrer de les d’abans. Ja la tinc venuda. A la porra la crisi immobiliària! A la gent ara li agraden les cases amb solera i aquesta ho té tot: el portal adovellat, l’eixida, la terrassa, planta i pis i a més, molt a prop de la platja. Me la trauran de les mans. Espero que la filla faci ben aviat el canvi de nom. Ja li recomanaré amb quin notari. Li diré que la casa és molt vella i s’hauran de fer obres, canviar la instal·lació de llum, aigua i gas. Que tot s’ha de reformar. Això li diré. A veure quan en demana. La vendré per molts diners. Si puc, només li en donaré una minúcia. Una ruïna de casa, la situació econòmica, és un mal moment per fer negocis, només val per tirar-la a terra. Oh! Fixa’t. Està al balcó embadalida. Només falta que ara digui que no la vol vendre!


-       Observador

Hi ha una dona al balcó d’aquella casa blanca, amb les dues mans de la barana que guaita el mar. S’ha quedat immòbil una bona estona mentre la brisa li movia els cabells. Ha mirat cap el carrer que dóna a la plaça i ràpidament ha entrat dins. He vist un home apropant-se pel carrer. Venia quasi corrents i duia abric. Sota el braç portava un gruixut portafolis.

La dona del balcó li ha obert la porta de la casa abans que hi arribés i l’ha sortit a rebre. S’han donat la mà. Ell ha tret una càmera de fotos del portafolis i ha pres un munt d’imatges de la façana. La dona es fregava contínuament els braços i mirava de reüll cap a la porta. 


L’home parlava sense parar i ho mirava tot amb parsimònia. Les reixes de la finestra, el llindar de pedra, els gruixuts porticons. Han entrat junts però han deixat la porta entreoberta.


L’home ha tardat una bona estona a sortir, ja la tarda es ponia. Dins la casa s’han encès els llums i ella ha aparegut al balcó per tancar el finestral. Una hora més tard ella sortia de la casa i duia una maleta pesant. L’ha deixada al terra per tancar bé els porticons i posar la clau al pany. 

Núria López i Garcia.

POEMES


Ponent

Escriuré per glosar el dol d’aquesta tarda
que mor pausadament cap a l’oest.
Veuré els cors d’àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d’un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt dels vells bans de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s’esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui sóc, mentre deixo
que la nit m’abraci les sabates.

Estiu
Sola a mitja tarda
veig sobre el despatx
la llum d’unes fotos d’estiu
i el teu record somrient
amb les mans a les butxaques.
La llum groga de l’estança
es fa un punt d’aquell sol
quan el crit presumptuós de les gavines
em sorprèn travessant la finestra.
Tanco els ulls i omplo l’espai de crepuscles.
Envoltada de tu, deixo que la músic se m’endugui
transparent com un cel de vidre.
Ara sóc un tros de blau i coral·lines
que gosa de ser carn.

Futur indefinit
Fugiré de la vida sens recança.
Ompliré d’enyor tots els meus.
Portaré dol, color de panses;
i a les mans un poc d’arròs
i un molt de gel.
No sabran els falciots on fou casa meva
i ben segur nous geranis
n’ompliran els balcons;
quan les veus d’altres vides colpegin
les parets del meu antic món.
Les noces no tindran somnis.
Seran tot d’una i una nit.
Vindrà la mort a buscar-me i seré presta,
abric posat, dempeus vora el llit. 

Núria López i Garcia.

LA SÍLVIA


La Sílvia arriba a la porta de casa els pares i abans de prémer el timbre es repassa els cabells amb la mà i es posa be el coll de la camisa de seda que du sota l’abric. L’esperen a sopar, la festa familiar per celebrar el 70è aniversari del pare. 

Fa un gest per apropar el dit al timbre, però s’atura uns centímetres abans de l’interruptor. La mà es queda congelada en el aire i la Sílvia pensativa. Tots estaran dins al voltant de la taula. En Marc, la Júlia, les nenes de la Júlia, en Toni que potser ha vingut amb el seu fill adolescent si la ex-dona li ha deixat. La Sílvia sospira,i fa un gest de desgrat amb la boca. Be, si ja he arribat fins aquí, endavant. Avui, l’operació cardíaca de la tarda s’ha complicat perquè el pacient és diabètic i els metges han hagut d’estar-s’hi més estona. I ella també, és clar. Més valdria que hagués anat a casa a seure’m davant del televisió i escalfar-me un caldo que estar avui aquí. Però ja està fet, a somriure i a parlar de superficialitats que a tots ens convenen. 

Prem el timbre i qui obra la porta és la mare, què be!. La Sílvia li fa de bon grat un parell de petons a les galtes. Al llindar de la cuina apareix un instant la cara de la Consuelo, que la saluda amb un somriure. La mare es dispensa perquè el sopar encara no és a punt i ha de tornar a la cuina. La Sílvia la veu marxar, atrafegada. Sort en té la mare de la Consuelo!. Mentre es treu l’abric i el deixa al penja-robes li arriba el soroll de les converses animades al menjador. En Marc i el pare discuteixen, com sempre, sobre cóm va de malament va el món. Sílvia creua el llindar de la sala i Toni, falagué també com sempre, la saluda. Què guapa ha vingut avui la Sílvia!. La família li dona la benvinguda. La Júlia s’aixeca a abraçar-la i li fa lloc prop d’en Toni i en Pol que finalment ha acompanyat al seu pare. El pare la increpa directament “I tu què en penses de la crisi? Ho arreglaran els polítics o haurem de fer-ho els empresaris?”. Ja hi sóm!. La Sílvia fa una ganyota, ella ni se’n adona, però és un gest inconscient que tots han vist. Es fa un brevissim silenci. En Marc surt a defensar-la. “Pare, deixa que s’assegui a taula, primer. Ja opinarà mes tard de la crisi”. “Sílvia, un vinet blanc, per començar? Està boníssim”. La Sílvia fa que si, lleument amb el cap. Al pare li agrada discutir de política, sap que ella té opinions molt diferents. Marc li posa el vi i l’atenció de la família es gira cap les nenes, que han començat a barallar-se per una croqueta de l’aperitiu. Sílvia somriu quan s’adona que en Marc ha desviat la vista cap a les seves cames, precioses sota la faldilla curta que avui ha triat per vestir.  

Núria López i Garcia

COMENÇAR FRASES AMB VEBS


Mirar – Mira el full en blanc i pren el llapis
Dibuixar – Dibuixa el perfil de les muntanyes
Pensar – Pensa, aturant la mà si canviarà la realitat que veu o la mantindrà
Escapar – S’escapa amb la imaginació al paisatge de la seva infantesa
Volar – Vola per damunt les cases noves que llavors ni existien
Veure – Veu aquells camps de conreu per on ella anava a Cal Forner
Desfer – Desfaria el present i ho faria a toc de pinzell i aquarel·la
Voler – Vol pintar aquell record que s’ha perdut sota l’asfalt
Perdre – Ha perdut un món de feixes i canyinissars de pèsols
Retenir – El retindrà en el llenç, tal i com ella ho recorda
Estimar- Ho va estimar de nena, però llavors ni se’n adonava
Ser- No hi és, ara. I ho troba a faltar.
Morir. – Morir, canviar, tornar a renéixer. Tornar a estimar un paisatge de mil rostres. Tant proper que pot tocar només obrint la finestra. 

Núria López i Garcia.

viernes, 29 de octubre de 2010

FESTA MAJOR D'AGELL 2010, de JORDI ROCA i MARIMON


CAN NAN – CAN MOREU - CAN CASSADÓ

Aquest any he escollit per fer aquest escrit, una casa d’Agell amb força històira, tant antiga com recent. És la casa amb aspecte de mas antic situada just sota l’ermita de Santa Elena, a la banda esquerra del torrent que baixant de la muntanya passa pel seu costat.

Aquesta casa era una gran propietat que anava des de l’ermita fins la carretera d’Argentona i ha tingut diferents noms degut als canvis en la seva propietat. En els temps mes reculats es deia “Can Nan”. Durant un temps fou una residència de monges, mes endavant sobre l’any 1865, la comprà el Sr. Antoni Moreu i Viñas, en la desamortització dels bens de l’església, a partir de llavors es digué “Can Moreu”. La casa es restaurà per convertir-la en una casa d’estiueig, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch.

Ho heretà la seva filla Agustina Moreu i Fornells, nascuda a Mataró, germana de Pepeta Moreu, a qui Mataró li dedicà un carrer.

Agustina Moreu i Fornells (1864-1954) es va casar amb Joaquim Cassadó i Valls (+ 1916), llavors la casa es digué “Can Cassadó”. Tingueren cinc fills (Agustí, David, Gaspar, Montserrat i Josep). El matrimoni va fer construir diverses cases a la seva propietat, per als seus fills Agustín (Tin), David i Gaspar, la d’aquest últim va ser venuda després de la Guerra Civil i a bon preu al Sr. Manyé, casa que més endavant va ser Can Gregori.

El fill gran, Agustí, fou un excel·lent violinista que tingué curta vida, doncs emmalaltí de febre tifoidea i feu convalescència a Agell on morí l’any 1914 a l’edat de 21 anys.

Un altre germà, Gaspar (1897-1966), alumne molt temps de Pau Casals, fou un músic i compositor molt famós arreu del mon. Residí molt temps a Florència, on encara es celebra cada dos anys un festival de música amb el seu nom. Barcelona li dedicà un carrer al barri de Can Caralleu. Estiuejà i passà estades a la casa d’Agell on sovint es feren festes i concerts amb músics de renom. Ja de gran es casà amb la pianista japonesa Chieko Hara.

Transcric un text d’un dels “FULLS” del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró:

Explica el Sr. Lluís Bonet i Garí, arquitecte, sobre Joaquim Cassadó i els seus fills Tin i Gaspar que “els estius, després de concerts per l’estranger, en passar la temporada a la casa d’Agell baixaven a la capella de Sant Miquel del Cros i executaven durant l’ofertori de la missa dominical un trio de bona música.... Normalment tocaven a la capella de Santa Elena d’Agell on es trobaven amb Enric Granados, el pianista mataroní Frank Marshall i el violinista Joan Massià”.

La ciutat de Mataró va dedicar un carrer als Músics Cassadó, al barri de Rocafonda.

Tornant a la propietat, passat el temps el mas i el terreny proper fou comprada per el Sr. Antonio Miquel. Per la seva afecció a la hípica hi tingueren quadres amb cavalls i segons explica qui ho veié, assistien a missa a l’ermita amb les botes de muntar per després fer la passejada a cavall.

Aquest nou propietari era fabricant de paper de fumar amb la marca “Smoking”, el que portar a que la casa s’anomenés popularment “Ca l’Esmoking”.

Actualment la propietària del mas és la seva filla única, Sra. Magdalena Miquel Chaumon, Vídua de Gabarró, conegut notari de Barcelona.

Al vendre el mas, els Cassadó conservaren la resta de propietat amb les altres cases, conservant el nom de “Can Cassadó” la casa que li és més propera. Posteriorment van anar fent diferents segregacions i venent les diferents cases, Can Pep Vadó, Can Tin (Can Cerveto), Can David.

Ja es llarga i variada la historia d’aquesta casa i encara hi podríem afegir que durant un temps en foren masovers la família Ribosa, el pare i l’oncle del Sr. Joan Ribosa i Dellà, actual propietari de Cals Frares. L’oncle Joan Ribosa Carbonell a qui anomenaven “l’ereu Nan”, doncs ja s’ha indicar que antigament aquesta casa es deia “Can Nan”, en marxar s’endugué el nom i el posà a una casa a Agell de Baix.

Bé, per acabar agrair molt sincerament la col·laboració i ajut rebut, per fer aquest escrit, del senyor Francesc Cerveto, actual propietari de Can Tin de “Can Cassadó” i també del Sr. Joan Ribosa i Dellà, de prodigiosa memòria.

Bona festa major a tothom i unes rimes sobre l’actualitat:

Preguem tots a Santa Elena
ens deslliuri sempre de tot mal
per tenir Autonomia plena
fins i tot del constitucional

Jordi Roca i Marimon
Can Massot, Agell, juliol 2010

FESTA MAJOR D'AGELL 2009, de JORDI ROCA i MARIMON

CAN CARRETAY


Aquest any la comissió organitzadora de la Festa Major d’Agell, que es celebra en honor de Santa Elena, m’ha suggerit dedicar aquest escrit a Can Carretay. Jo també penso que es adequat dedicar-lo a la casa on viu la persona de més edat del veïnat i de tot Cabrera de Mar, la Sra. Teresa Pujol Recto.


Can Carretay actualment s’escriu amb "y" grega al final, potser es incorrecte però es així com ho trobem escrit al document on consten els masos i cases antics de Cabrera al voltant de 1930, inclòs al llibre “Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac”, de Josep M. Modolell.


Aquesta casa i els seus terrenys es troben a la cruïlla de la carretera d’Argentona amb el Camí de Sta. Elena, davant de Ca la Neus i Can Rectoret.


Fent una mica d’història a partir dels qui ho recorden, a Can Carretay hi visqué molt temps la família que li donà nom. Hi ha qui diu que es deien Carrendai. No sabem de quin any és la casa, però pel gruix d’alguna de les seves parets deu ésser de finals del segle XVIII, amb posteriors ampliacions.


Mes endavant, els Carretay o Carrendai la van vendre a els de Can Quadrada i van anar a Vilassar de Dalt. Després hi visqué de lloguer el Sr. Jaume Boet Fornells.


Aquest va comprar Can Carretay a un nou propietari, el Sr. Francisco Escorsa Maltes, avi dels quatre germans actuals propietaris de Can Xacó. La compra es va pagar amb un camp de garrofers i quaranta mil pessetes de l’època.


A la casa hi havia un gran roure, estret de baix i molt ample de dalt, que es va treure a l’eixamplar i asfaltar el Camí de Sta. Elena. També expliquen que aquesta va ser l’última casa del veïnat d’Agell en què es feia la bugada amb cendres.


El Sr. Jaume Boet Català, fill de Jaume Boet Fornells i cosí germà del pare d’en Jordi Català de Can Català d’Agell, es va casar amb la Sra. Teresa Pujol Recto filla de Can Mingo, també dit Can Pere Aymerich, on llavors tenien matxos i anaven a desemboscar. Com veieu, abans tot era més proper, encara que al explicar-ho sembla complicat.


La Sra. Teresa Pujol, que enguany ha complert 104 anys, pel seu caràcter aviat es va convertir en la mestressa de la casa. El seu marit conreava l’hort de Can Mora, llavors propietat de les germanes Miralpeix de Mataró, també uns garrofers al sot que limitava amb terrenys de Can Xacó i uns altres als terrenys del costat del Sindicat.


Tingueren una filla, la Isabel, avui vídua del Sr. Josep Buch i que viu a la casa amb la seva mare. A la casa amb el Sr. Jaume Boet y la Sra Teresa Pujol també hi visqué un oncle del marit, el Sr. Josep Boet Fornells,  que s’encarregava del cafè que hi havia a Can Rectoret. I també hi vivien un germà i una germana del marit, ell es deia Pere, de salut delicada i ella Teresa.


La Sra. Teresa Pujol, més que centenària, encara que parla poc és una gran jugadora de dòmino i no li agrada pas perdre. La seva filla Isabel, amb qui fa la majoria de partides, em comenta que l’habilitat de la seva mare és tancar ràpid les partides.


Heus ací un tros d’història d’aquest veïnat d’Agell, feta de persones que l’han estimat, que l’estimen i que són garantia de bon futur.  


Ara acabant aquest escrit vull desitjar a tots els  veïns i veïnes una bona Festa Major i convidar-los a participar dels seus actes, que amb tota bona voluntat ha preparat la comissió organitzadora, però a mes felicitar a la Sra. Teresa Pujol per el seu aniversari amb la il·lusió que ens acompanyi per molts anys.


Què deu tenir el nostre Agell?
Un entorn encara tranquil.
Als veïns ens toca vetllar
que no ens el posin de gairell. 


Jordi Roca i Marimon
Can Massot, Agell, agost 2009.

FESTA MAJOR D'AGELL 2008, de JORDI ROCA i MARIMON


Vull començar agraint a la Comissió de  Festes l’ocasió que em dóna de fer un escrit pel programa de la Festa Major d’Agell en honor de Santa Elena, de fet la d’estiu, que la d’hivern ja fa temps que no es celebra. Escrit que dedicaré a descriure un tros de la petita història de casa meva.

Can Massot està al final del camí que des de la carretera d’Argentona porta a Can Xacó. La casa està enganxada al camí d’Agell a Mataró, també dit de Sant Miquel, just on el torrent que baixa de l’ermita de Santa Elena hi arriba i tomba cap els terrenys de Can Bartrina i on hi ha el que resta d’un Sant Crist. Torrent que alguns veïns recordaran que s’hi passava a peu, ara no és possible doncs fa anys que no es neteja.

És una casa antiga però no molt, el document mes antic que conservo es l’escriptura d’Establiment Perpetu del 16 de gener del 1758, sobre un lloc anomenat la Cillera, amb un Cens anual de nou lliures i un parell de pollastres.

El 17 de març de 1903, la germana del meu besavi, la Sra. Mercè Roca i Pineda Vda. Colomer comprà dos terrenys, l’un anomenat “La Creu” que conté la casa i les feixes i l’altre anomenat “La Gleva”, a sobre del camí de San Miquel. L’import de la compra fou de vuit-cents duros, segons l’escriptura.

L’any 1932 la propietària va vendre un tros de “La Gleva” al Sr. Francisco Mañé, que l’incorporà a la seva propietat. La Sra. Mercè Roca i Pineda Vda. Colomer va estiuejar a Can Massot fins la seva mort l’any 1948. Llavors van heretar la propietat el meu pare i tres dels seus germans. L’any 1962 les famílies Mañé i Roca van redimir el Cens que gravava aquestes propietats.

L’any 1969 dos del hereus van vendre la resta de “La Gleva” al Sr. Gregori, llavors nou propietari de Can Mañé. Ara aquest terrenys tenen oliveres i fruiters molt ben atesos per els recents propietaris de Can Mañé-Gregori.

Quant jo vaig néixer, l’any 1949, vivia a la casa la Sra. Francesca, vídua de l’últim masover, el Sr. Abel, amb els seus fills Lluís i Montserrat. Els meus pares, els meus germans i jo, hi passàrem cada any part dels estius fins el 1955.

Ajuntant el poc que recordo i el que m’han explicat, m’adono que s’hi estava molt bé. Cada dia venia la Elena de Can Rectoret, una senyora molt original sempre amb un cistell al braç, sempre a peu fes sol o plogués, que portava el pa i el menjar encarregat, també venia de tant en tant el Sr. Roig en bicicleta a vendre peix.

En aquells temps el nostre veí de la banda de mar, el Sr. Escorsa de Can Xacó sembrava algunes de les nostres feixes. Passats alguns anys també hi conreà un hort el Sr. Modesto Sells, antic carter de Cabrera. A la casa hi visqué un temps un dels meus oncles. Els anys següents la casa fou utilitzada per diferents estiuejants i guardes o estigué tancada.

Així arribem als nostres dies en que desprès d’esperar cinquanta anys i d’unes bones reformes s’ha acomplert el somni d’ésser veí d’Agell.

Als que sovintegen l’ermita i als que no
aquesta festa de Santa Elena
només resta desitjar vida plena
a tots, que tingueu BONA FESTA MAJOR.

Jordi Roca i Marimon
Can Massot, Agell, juliol 2008

jueves, 28 de octubre de 2010

UN PASSEIG AMB ELS ESCRIPTORS DE CABRERA

Promogut per l'Ajuntament de Cabrera de Mar, a través de la biblioteca Ilturo, el passat 11 de setembre va presentar-se la primera guia d'escriptors locals, una iniciativa que vol tenir continuïtat i que acosta l'escriptura i el paisatge del nostre poble a qui s'hi vulgui apropar.

Et pots despenjar el pdf per obtenir la guia en format digital a:

UN MATÍ PLUJÓS

Un color gris el cel tenyia
i el vent estava tot calmat,
a poc a poc jo feia via,
el camí estava ben mullat.

Les fulles tan sols es movien
per un suau goteig reposat,
el bosc donava una flaire
perfumant l'ambient d'humitat.

Sols rompia aquell silenci
un breu remoreig encisador,
com si el bosc amb la tendresa
resés sentida oració.

Quina calma jo sentia,
quin repòs al meu esperit,
de neguits no en tenia
i les angoixes han fugit.

L'entorn donava el missatge,
d'un contingut meravellós,
que la natura ens envia
amb l'encant d'un matí plujós.

Ramon Bonet i Casanovas

Recull de poesies i comentaris
Escrits a Cabrera, V.  Separata. Agost de 1994

TANKAS A CABRERA

Obra del genial escriptor i artista de la vida mataroní, van ser publicades al primer número dels "Escrits a Cabrera". 

No enyoris el mar
ni la nit estelada
sents l'amor quiet
ple de somni i corranda
amb colors d'esperança.

Tu saps el secret
que destria el silenci
de la clara nit
que ha portat una estrella
ben arran de les ones.

Tots aquells records
et primfilen els dies
i el somni daurat
d'una mà ben estesa
d'amistat sense límits.

Terri

UNA CAPÇALERA HISTÒRICA

El 23 d'abril de 1993 va néixer la publicació "Escrits a Cabrera", ideada per mi i que va comptar en tota la seva trajectòria amb l'inestimable suport del regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cabrera de Mar, Ramon Fontseca.

"Durant tota la seva trajectòria", 26 números (alguns en format de llibre), als que cal afegir tres suplements monogràfics i la reedició d'un còmic, "El tirà de Burriac", la publicació, d'aparició atemporal, va servir de suport als textos d'autors locals i a d'altres de fora del poble que van escriure sobre Cabrera.

L'abril de 1999 va deixar de publicar-se, coincidint amb la retirada de la vida política del regidor Fontseca.

En una segona etapa posterior, els "Escrits" van tenir una seqüela, "Quaderns de Cabrera", dels quals se'n van editar cinc números.

La filosofia dels "Escrits a Cabrera" va ser promoure i dinamitzar l'obra literària dels escriptors locals (en tots els seus gèneres) i acostar-la a la gent. Van tenir un gran seguiment i una història carregada d'anècdotes.

Amb els anys sumen un bon volum de pàgines que molts cabrerencs han conservat i que poden ser consultades a la biblioteca.

També uns anys després i ja en el món 2.0 he cregut convenient recuperar la capçalera de la publicació i incloure-la a la xarxa, amb els avantatges i les possibilitats que això comporta.

Periòdicament, doncs, obro aquest espai a la gent que hi vulgui escriure, amb l'objectiu de mantenir viva aquella flama que va iniciar-se i que el temps pot haver rebaixat en intensitat, però no apagat.