LA VIDA BREU

El dia que vàrem néixer
els que ara ja som grans,
com ho fan tots els infants,
només nosaltres ploràvem
i reien els circumstants. 

A mesura que creixíem,
molt n'estàvem de contents;
els pares prou en gaudien
al veure que érem valents. 

La vida, tot fent camí,
igual com fan les estrelles,
ens anava insinuant
que no tot eren flors belles.
 
Creixíem amb ufanor,
com ho fan les roses tendres,
mentre el camí s'escurçava
i els camps perdien verdor.
 
Els anys anaven passant,
sense donar-nos-en compte,
de penes sempre al davant
perdérem prest el recompte.
 
Com que sempre Déu ajuda,
les penes les superàrem,
amb esforç i prou dolor,
fins que a vells arribàrem.
 
Al principi de la vida,
només nosaltres ploràvem,
i el dia que marxarem
mirem de riure nosaltres
mentre tots els altres ploren.
 
Lluís Vigué i Ridola.
 
Programa del XXXVI Homenatge a la vellesa (Cabrera de Mar, diumenge 27 de setembre de 1992).