viernes, 29 de octubre de 2010

FESTA MAJOR D'AGELL 2010, de JORDI ROCA i MARIMON


CAN NAN – CAN MOREU - CAN CASSADÓ

Aquest any he escollit per fer aquest escrit, una casa d’Agell amb força històira, tant antiga com recent. És la casa amb aspecte de mas antic situada just sota l’ermita de Santa Elena, a la banda esquerra del torrent que baixant de la muntanya passa pel seu costat.

Aquesta casa era una gran propietat que anava des de l’ermita fins la carretera d’Argentona i ha tingut diferents noms degut als canvis en la seva propietat. En els temps mes reculats es deia “Can Nan”. Durant un temps fou una residència de monges, mes endavant sobre l’any 1865, la comprà el Sr. Antoni Moreu i Viñas, en la desamortització dels bens de l’església, a partir de llavors es digué “Can Moreu”. La casa es restaurà per convertir-la en una casa d’estiueig, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch.

Ho heretà la seva filla Agustina Moreu i Fornells, nascuda a Mataró, germana de Pepeta Moreu, a qui Mataró li dedicà un carrer.

Agustina Moreu i Fornells (1864-1954) es va casar amb Joaquim Cassadó i Valls (+ 1916), llavors la casa es digué “Can Cassadó”. Tingueren cinc fills (Agustí, David, Gaspar, Montserrat i Josep). El matrimoni va fer construir diverses cases a la seva propietat, per als seus fills Agustín (Tin), David i Gaspar, la d’aquest últim va ser venuda després de la Guerra Civil i a bon preu al Sr. Manyé, casa que més endavant va ser Can Gregori.

El fill gran, Agustí, fou un excel·lent violinista que tingué curta vida, doncs emmalaltí de febre tifoidea i feu convalescència a Agell on morí l’any 1914 a l’edat de 21 anys.

Un altre germà, Gaspar (1897-1966), alumne molt temps de Pau Casals, fou un músic i compositor molt famós arreu del mon. Residí molt temps a Florència, on encara es celebra cada dos anys un festival de música amb el seu nom. Barcelona li dedicà un carrer al barri de Can Caralleu. Estiuejà i passà estades a la casa d’Agell on sovint es feren festes i concerts amb músics de renom. Ja de gran es casà amb la pianista japonesa Chieko Hara.

Transcric un text d’un dels “FULLS” del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró:

Explica el Sr. Lluís Bonet i Garí, arquitecte, sobre Joaquim Cassadó i els seus fills Tin i Gaspar que “els estius, després de concerts per l’estranger, en passar la temporada a la casa d’Agell baixaven a la capella de Sant Miquel del Cros i executaven durant l’ofertori de la missa dominical un trio de bona música.... Normalment tocaven a la capella de Santa Elena d’Agell on es trobaven amb Enric Granados, el pianista mataroní Frank Marshall i el violinista Joan Massià”.

La ciutat de Mataró va dedicar un carrer als Músics Cassadó, al barri de Rocafonda.

Tornant a la propietat, passat el temps el mas i el terreny proper fou comprada per el Sr. Antonio Miquel. Per la seva afecció a la hípica hi tingueren quadres amb cavalls i segons explica qui ho veié, assistien a missa a l’ermita amb les botes de muntar per després fer la passejada a cavall.

Aquest nou propietari era fabricant de paper de fumar amb la marca “Smoking”, el que portar a que la casa s’anomenés popularment “Ca l’Esmoking”.

Actualment la propietària del mas és la seva filla única, Sra. Magdalena Miquel Chaumon, Vídua de Gabarró, conegut notari de Barcelona.

Al vendre el mas, els Cassadó conservaren la resta de propietat amb les altres cases, conservant el nom de “Can Cassadó” la casa que li és més propera. Posteriorment van anar fent diferents segregacions i venent les diferents cases, Can Pep Vadó, Can Tin (Can Cerveto), Can David.

Ja es llarga i variada la historia d’aquesta casa i encara hi podríem afegir que durant un temps en foren masovers la família Ribosa, el pare i l’oncle del Sr. Joan Ribosa i Dellà, actual propietari de Cals Frares. L’oncle Joan Ribosa Carbonell a qui anomenaven “l’ereu Nan”, doncs ja s’ha indicar que antigament aquesta casa es deia “Can Nan”, en marxar s’endugué el nom i el posà a una casa a Agell de Baix.

Bé, per acabar agrair molt sincerament la col·laboració i ajut rebut, per fer aquest escrit, del senyor Francesc Cerveto, actual propietari de Can Tin de “Can Cassadó” i també del Sr. Joan Ribosa i Dellà, de prodigiosa memòria.

Bona festa major a tothom i unes rimes sobre l’actualitat:

Preguem tots a Santa Elena
ens deslliuri sempre de tot mal
per tenir Autonomia plena
fins i tot del constitucional

Jordi Roca i Marimon
Can Massot, Agell, juliol 2010

FESTA MAJOR D'AGELL 2009, de JORDI ROCA i MARIMON

CAN CARRETAY


Aquest any la comissió organitzadora de la Festa Major d’Agell, que es celebra en honor de Santa Elena, m’ha suggerit dedicar aquest escrit a Can Carretay. Jo també penso que es adequat dedicar-lo a la casa on viu la persona de més edat del veïnat i de tot Cabrera de Mar, la Sra. Teresa Pujol Recto.


Can Carretay actualment s’escriu amb "y" grega al final, potser es incorrecte però es així com ho trobem escrit al document on consten els masos i cases antics de Cabrera al voltant de 1930, inclòs al llibre “Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac”, de Josep M. Modolell.


Aquesta casa i els seus terrenys es troben a la cruïlla de la carretera d’Argentona amb el Camí de Sta. Elena, davant de Ca la Neus i Can Rectoret.


Fent una mica d’història a partir dels qui ho recorden, a Can Carretay hi visqué molt temps la família que li donà nom. Hi ha qui diu que es deien Carrendai. No sabem de quin any és la casa, però pel gruix d’alguna de les seves parets deu ésser de finals del segle XVIII, amb posteriors ampliacions.


Mes endavant, els Carretay o Carrendai la van vendre a els de Can Quadrada i van anar a Vilassar de Dalt. Després hi visqué de lloguer el Sr. Jaume Boet Fornells.


Aquest va comprar Can Carretay a un nou propietari, el Sr. Francisco Escorsa Maltes, avi dels quatre germans actuals propietaris de Can Xacó. La compra es va pagar amb un camp de garrofers i quaranta mil pessetes de l’època.


A la casa hi havia un gran roure, estret de baix i molt ample de dalt, que es va treure a l’eixamplar i asfaltar el Camí de Sta. Elena. També expliquen que aquesta va ser l’última casa del veïnat d’Agell en què es feia la bugada amb cendres.


El Sr. Jaume Boet Català, fill de Jaume Boet Fornells i cosí germà del pare d’en Jordi Català de Can Català d’Agell, es va casar amb la Sra. Teresa Pujol Recto filla de Can Mingo, també dit Can Pere Aymerich, on llavors tenien matxos i anaven a desemboscar. Com veieu, abans tot era més proper, encara que al explicar-ho sembla complicat.


La Sra. Teresa Pujol, que enguany ha complert 104 anys, pel seu caràcter aviat es va convertir en la mestressa de la casa. El seu marit conreava l’hort de Can Mora, llavors propietat de les germanes Miralpeix de Mataró, també uns garrofers al sot que limitava amb terrenys de Can Xacó i uns altres als terrenys del costat del Sindicat.


Tingueren una filla, la Isabel, avui vídua del Sr. Josep Buch i que viu a la casa amb la seva mare. A la casa amb el Sr. Jaume Boet y la Sra Teresa Pujol també hi visqué un oncle del marit, el Sr. Josep Boet Fornells,  que s’encarregava del cafè que hi havia a Can Rectoret. I també hi vivien un germà i una germana del marit, ell es deia Pere, de salut delicada i ella Teresa.


La Sra. Teresa Pujol, més que centenària, encara que parla poc és una gran jugadora de dòmino i no li agrada pas perdre. La seva filla Isabel, amb qui fa la majoria de partides, em comenta que l’habilitat de la seva mare és tancar ràpid les partides.


Heus ací un tros d’història d’aquest veïnat d’Agell, feta de persones que l’han estimat, que l’estimen i que són garantia de bon futur.  


Ara acabant aquest escrit vull desitjar a tots els  veïns i veïnes una bona Festa Major i convidar-los a participar dels seus actes, que amb tota bona voluntat ha preparat la comissió organitzadora, però a mes felicitar a la Sra. Teresa Pujol per el seu aniversari amb la il·lusió que ens acompanyi per molts anys.


Què deu tenir el nostre Agell?
Un entorn encara tranquil.
Als veïns ens toca vetllar
que no ens el posin de gairell. 


Jordi Roca i Marimon
Can Massot, Agell, agost 2009.

FESTA MAJOR D'AGELL 2008, de JORDI ROCA i MARIMON


Vull començar agraint a la Comissió de  Festes l’ocasió que em dóna de fer un escrit pel programa de la Festa Major d’Agell en honor de Santa Elena, de fet la d’estiu, que la d’hivern ja fa temps que no es celebra. Escrit que dedicaré a descriure un tros de la petita història de casa meva.

Can Massot està al final del camí que des de la carretera d’Argentona porta a Can Xacó. La casa està enganxada al camí d’Agell a Mataró, també dit de Sant Miquel, just on el torrent que baixa de l’ermita de Santa Elena hi arriba i tomba cap els terrenys de Can Bartrina i on hi ha el que resta d’un Sant Crist. Torrent que alguns veïns recordaran que s’hi passava a peu, ara no és possible doncs fa anys que no es neteja.

És una casa antiga però no molt, el document mes antic que conservo es l’escriptura d’Establiment Perpetu del 16 de gener del 1758, sobre un lloc anomenat la Cillera, amb un Cens anual de nou lliures i un parell de pollastres.

El 17 de març de 1903, la germana del meu besavi, la Sra. Mercè Roca i Pineda Vda. Colomer comprà dos terrenys, l’un anomenat “La Creu” que conté la casa i les feixes i l’altre anomenat “La Gleva”, a sobre del camí de San Miquel. L’import de la compra fou de vuit-cents duros, segons l’escriptura.

L’any 1932 la propietària va vendre un tros de “La Gleva” al Sr. Francisco Mañé, que l’incorporà a la seva propietat. La Sra. Mercè Roca i Pineda Vda. Colomer va estiuejar a Can Massot fins la seva mort l’any 1948. Llavors van heretar la propietat el meu pare i tres dels seus germans. L’any 1962 les famílies Mañé i Roca van redimir el Cens que gravava aquestes propietats.

L’any 1969 dos del hereus van vendre la resta de “La Gleva” al Sr. Gregori, llavors nou propietari de Can Mañé. Ara aquest terrenys tenen oliveres i fruiters molt ben atesos per els recents propietaris de Can Mañé-Gregori.

Quant jo vaig néixer, l’any 1949, vivia a la casa la Sra. Francesca, vídua de l’últim masover, el Sr. Abel, amb els seus fills Lluís i Montserrat. Els meus pares, els meus germans i jo, hi passàrem cada any part dels estius fins el 1955.

Ajuntant el poc que recordo i el que m’han explicat, m’adono que s’hi estava molt bé. Cada dia venia la Elena de Can Rectoret, una senyora molt original sempre amb un cistell al braç, sempre a peu fes sol o plogués, que portava el pa i el menjar encarregat, també venia de tant en tant el Sr. Roig en bicicleta a vendre peix.

En aquells temps el nostre veí de la banda de mar, el Sr. Escorsa de Can Xacó sembrava algunes de les nostres feixes. Passats alguns anys també hi conreà un hort el Sr. Modesto Sells, antic carter de Cabrera. A la casa hi visqué un temps un dels meus oncles. Els anys següents la casa fou utilitzada per diferents estiuejants i guardes o estigué tancada.

Així arribem als nostres dies en que desprès d’esperar cinquanta anys i d’unes bones reformes s’ha acomplert el somni d’ésser veí d’Agell.

Als que sovintegen l’ermita i als que no
aquesta festa de Santa Elena
només resta desitjar vida plena
a tots, que tingueu BONA FESTA MAJOR.

Jordi Roca i Marimon
Can Massot, Agell, juliol 2008

jueves, 28 de octubre de 2010

UN PASSEIG AMB ELS ESCRIPTORS DE CABRERA

Promogut per l'Ajuntament de Cabrera de Mar, a través de la biblioteca Ilturo, el passat 11 de setembre va presentar-se la primera guia d'escriptors locals, una iniciativa que vol tenir continuïtat i que acosta l'escriptura i el paisatge del nostre poble a qui s'hi vulgui apropar.

Et pots despenjar el pdf per obtenir la guia en format digital a:

UN MATÍ PLUJÓS

Un color gris el cel tenyia
i el vent estava tot calmat,
a poc a poc jo feia via,
el camí estava ben mullat.

Les fulles tan sols es movien
per un suau goteig reposat,
el bosc donava una flaire
perfumant l'ambient d'humitat.

Sols rompia aquell silenci
un breu remoreig encisador,
com si el bosc amb la tendresa
resés sentida oració.

Quina calma jo sentia,
quin repòs al meu esperit,
de neguits no en tenia
i les angoixes han fugit.

L'entorn donava el missatge,
d'un contingut meravellós,
que la natura ens envia
amb l'encant d'un matí plujós.

Ramon Bonet i Casanovas

Recull de poesies i comentaris
Escrits a Cabrera, V.  Separata. Agost de 1994

TANKAS A CABRERA

Obra del genial escriptor i artista de la vida mataroní, van ser publicades al primer número dels "Escrits a Cabrera". 

No enyoris el mar
ni la nit estelada
sents l'amor quiet
ple de somni i corranda
amb colors d'esperança.

Tu saps el secret
que destria el silenci
de la clara nit
que ha portat una estrella
ben arran de les ones.

Tots aquells records
et primfilen els dies
i el somni daurat
d'una mà ben estesa
d'amistat sense límits.

Terri

UNA CAPÇALERA HISTÒRICA

El 23 d'abril de 1993 va néixer la publicació "Escrits a Cabrera", ideada per mi i que va comptar en tota la seva trajectòria amb l'inestimable suport del regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cabrera de Mar, Ramon Fontseca.

"Durant tota la seva trajectòria", 26 números (alguns en format de llibre), als que cal afegir tres suplements monogràfics i la reedició d'un còmic, "El tirà de Burriac", la publicació, d'aparició atemporal, va servir de suport als textos d'autors locals i a d'altres de fora del poble que van escriure sobre Cabrera.

L'abril de 1999 va deixar de publicar-se, coincidint amb la retirada de la vida política del regidor Fontseca.

En una segona etapa posterior, els "Escrits" van tenir una seqüela, "Quaderns de Cabrera", dels quals se'n van editar cinc números.

La filosofia dels "Escrits a Cabrera" va ser promoure i dinamitzar l'obra literària dels escriptors locals (en tots els seus gèneres) i acostar-la a la gent. Van tenir un gran seguiment i una història carregada d'anècdotes.

Amb els anys sumen un bon volum de pàgines que molts cabrerencs han conservat i que poden ser consultades a la biblioteca.

També uns anys després i ja en el món 2.0 he cregut convenient recuperar la capçalera de la publicació i incloure-la a la xarxa, amb els avantatges i les possibilitats que això comporta.

Periòdicament, doncs, obro aquest espai a la gent que hi vulgui escriure, amb l'objectiu de mantenir viva aquella flama que va iniciar-se i que el temps pot haver rebaixat en intensitat, però no apagat.