jueves, 25 de noviembre de 2010

PUNTS DE VISTA


-       Dona mirant el mar des del balcó

Joana, no t’estiguis al balcó, que es refreda la casa. Entra!. La mare em feia entrar i jo sempre la desobeïa. Des de petita m’ha agradat mirar el mar. I la remor, el murmuri incessant de les onades. De puntetes i a les fosques, em llevava i obria el balcó per escoltar-les. Com les he trobades a faltar! L’enyor, quan es viu a ciutat, es fa present en el soroll del trànsit i dels vianants a tot hora.

La mare va posar-se malalta i no vaig tenir gaire temps d’escoltar el mar. Atrafegada. Gotes als ulls, injeccions, metges i visites. Crec que ni vaig trepitjar la balconada. Després, llargues setmanes d’espera a l’hospital. Tot inútil. Només cansament i fer-li costat. Ja veig apropar-se el de l’immobiliària. Perdona’m mare.


-       Home prop de la casa

És impossible trobar aparcament en aquests carrers antics. Espero que la casa tingui garatge, però em sembla que no. Una casa de carrer de les d’abans. Ja la tinc venuda. A la porra la crisi immobiliària! A la gent ara li agraden les cases amb solera i aquesta ho té tot: el portal adovellat, l’eixida, la terrassa, planta i pis i a més, molt a prop de la platja. Me la trauran de les mans. Espero que la filla faci ben aviat el canvi de nom. Ja li recomanaré amb quin notari. Li diré que la casa és molt vella i s’hauran de fer obres, canviar la instal·lació de llum, aigua i gas. Que tot s’ha de reformar. Això li diré. A veure quan en demana. La vendré per molts diners. Si puc, només li en donaré una minúcia. Una ruïna de casa, la situació econòmica, és un mal moment per fer negocis, només val per tirar-la a terra. Oh! Fixa’t. Està al balcó embadalida. Només falta que ara digui que no la vol vendre!


-       Observador

Hi ha una dona al balcó d’aquella casa blanca, amb les dues mans de la barana que guaita el mar. S’ha quedat immòbil una bona estona mentre la brisa li movia els cabells. Ha mirat cap el carrer que dóna a la plaça i ràpidament ha entrat dins. He vist un home apropant-se pel carrer. Venia quasi corrents i duia abric. Sota el braç portava un gruixut portafolis.

La dona del balcó li ha obert la porta de la casa abans que hi arribés i l’ha sortit a rebre. S’han donat la mà. Ell ha tret una càmera de fotos del portafolis i ha pres un munt d’imatges de la façana. La dona es fregava contínuament els braços i mirava de reüll cap a la porta. 


L’home parlava sense parar i ho mirava tot amb parsimònia. Les reixes de la finestra, el llindar de pedra, els gruixuts porticons. Han entrat junts però han deixat la porta entreoberta.


L’home ha tardat una bona estona a sortir, ja la tarda es ponia. Dins la casa s’han encès els llums i ella ha aparegut al balcó per tancar el finestral. Una hora més tard ella sortia de la casa i duia una maleta pesant. L’ha deixada al terra per tancar bé els porticons i posar la clau al pany. 

Núria López i Garcia.

POEMES


Ponent

Escriuré per glosar el dol d’aquesta tarda
que mor pausadament cap a l’oest.
Veuré els cors d’àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d’un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt dels vells bans de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s’esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui sóc, mentre deixo
que la nit m’abraci les sabates.

Estiu
Sola a mitja tarda
veig sobre el despatx
la llum d’unes fotos d’estiu
i el teu record somrient
amb les mans a les butxaques.
La llum groga de l’estança
es fa un punt d’aquell sol
quan el crit presumptuós de les gavines
em sorprèn travessant la finestra.
Tanco els ulls i omplo l’espai de crepuscles.
Envoltada de tu, deixo que la músic se m’endugui
transparent com un cel de vidre.
Ara sóc un tros de blau i coral·lines
que gosa de ser carn.

Futur indefinit
Fugiré de la vida sens recança.
Ompliré d’enyor tots els meus.
Portaré dol, color de panses;
i a les mans un poc d’arròs
i un molt de gel.
No sabran els falciots on fou casa meva
i ben segur nous geranis
n’ompliran els balcons;
quan les veus d’altres vides colpegin
les parets del meu antic món.
Les noces no tindran somnis.
Seran tot d’una i una nit.
Vindrà la mort a buscar-me i seré presta,
abric posat, dempeus vora el llit. 

Núria López i Garcia.

LA SÍLVIA


La Sílvia arriba a la porta de casa els pares i abans de prémer el timbre es repassa els cabells amb la mà i es posa be el coll de la camisa de seda que du sota l’abric. L’esperen a sopar, la festa familiar per celebrar el 70è aniversari del pare. 

Fa un gest per apropar el dit al timbre, però s’atura uns centímetres abans de l’interruptor. La mà es queda congelada en el aire i la Sílvia pensativa. Tots estaran dins al voltant de la taula. En Marc, la Júlia, les nenes de la Júlia, en Toni que potser ha vingut amb el seu fill adolescent si la ex-dona li ha deixat. La Sílvia sospira,i fa un gest de desgrat amb la boca. Be, si ja he arribat fins aquí, endavant. Avui, l’operació cardíaca de la tarda s’ha complicat perquè el pacient és diabètic i els metges han hagut d’estar-s’hi més estona. I ella també, és clar. Més valdria que hagués anat a casa a seure’m davant del televisió i escalfar-me un caldo que estar avui aquí. Però ja està fet, a somriure i a parlar de superficialitats que a tots ens convenen. 

Prem el timbre i qui obra la porta és la mare, què be!. La Sílvia li fa de bon grat un parell de petons a les galtes. Al llindar de la cuina apareix un instant la cara de la Consuelo, que la saluda amb un somriure. La mare es dispensa perquè el sopar encara no és a punt i ha de tornar a la cuina. La Sílvia la veu marxar, atrafegada. Sort en té la mare de la Consuelo!. Mentre es treu l’abric i el deixa al penja-robes li arriba el soroll de les converses animades al menjador. En Marc i el pare discuteixen, com sempre, sobre cóm va de malament va el món. Sílvia creua el llindar de la sala i Toni, falagué també com sempre, la saluda. Què guapa ha vingut avui la Sílvia!. La família li dona la benvinguda. La Júlia s’aixeca a abraçar-la i li fa lloc prop d’en Toni i en Pol que finalment ha acompanyat al seu pare. El pare la increpa directament “I tu què en penses de la crisi? Ho arreglaran els polítics o haurem de fer-ho els empresaris?”. Ja hi sóm!. La Sílvia fa una ganyota, ella ni se’n adona, però és un gest inconscient que tots han vist. Es fa un brevissim silenci. En Marc surt a defensar-la. “Pare, deixa que s’assegui a taula, primer. Ja opinarà mes tard de la crisi”. “Sílvia, un vinet blanc, per començar? Està boníssim”. La Sílvia fa que si, lleument amb el cap. Al pare li agrada discutir de política, sap que ella té opinions molt diferents. Marc li posa el vi i l’atenció de la família es gira cap les nenes, que han començat a barallar-se per una croqueta de l’aperitiu. Sílvia somriu quan s’adona que en Marc ha desviat la vista cap a les seves cames, precioses sota la faldilla curta que avui ha triat per vestir.  

Núria López i Garcia

COMENÇAR FRASES AMB VEBS


Mirar – Mira el full en blanc i pren el llapis
Dibuixar – Dibuixa el perfil de les muntanyes
Pensar – Pensa, aturant la mà si canviarà la realitat que veu o la mantindrà
Escapar – S’escapa amb la imaginació al paisatge de la seva infantesa
Volar – Vola per damunt les cases noves que llavors ni existien
Veure – Veu aquells camps de conreu per on ella anava a Cal Forner
Desfer – Desfaria el present i ho faria a toc de pinzell i aquarel·la
Voler – Vol pintar aquell record que s’ha perdut sota l’asfalt
Perdre – Ha perdut un món de feixes i canyinissars de pèsols
Retenir – El retindrà en el llenç, tal i com ella ho recorda
Estimar- Ho va estimar de nena, però llavors ni se’n adonava
Ser- No hi és, ara. I ho troba a faltar.
Morir. – Morir, canviar, tornar a renéixer. Tornar a estimar un paisatge de mil rostres. Tant proper que pot tocar només obrint la finestra. 

Núria López i Garcia.