martes, 14 de diciembre de 2010

ÀNGEL I FERRALLA

L'àngel estava parat sobre la ferralla i observava passiu.

Sense sentiments, sense emocions, amb una indiferència comprensible només en un ésser que sap del cert que res no passa sense un perquè, encara que nosaltres els humans no ho entenguem.

Vaig preguntar-li : - estic morta?

No em va respondre amb paraules. Vaig sentir en el meu cap, com si fos un pensament que de cop hi entrés, la certesa de què encara no era el moment, i una gran pau, sense pors.

Només els millors àngels tenen el privilegi d'arribar a ser humans, de viure i sentir emocions. Després oblidem i tornem al no temps.

De vegades s'enveja sentir una llàgrima rodolant galta baix, i sobretot, s'enyora la tendresa.

Una sola idea em va quedar clara en tornar a la consciència després de l'accident: res no és important, llevat de L'AMOR, que és el que t'enduus i el que sents en el no temps.

Miro de ser avariciosa en l'amor, i acumular-ne tant com puc, tant com sé, en la meva dolça humanitat.

Pilar Ventura Py.

TENDRA ÉS LA NIT


Tendra és la nit,
si tu dorms al meu pit
nina estimada.

Et calmin els malsons,
l'aroma dels ti.lers,
que sura pels balcons

d'aquest agost d'inferns.

I vas brollar de mi!!!!

La lluna et guardi el son.
Segueix el teu camí,
planer te'l faci el món.

Pilar Ventura Py.

CAMI DE SOMNIS


Vas tocar el meu cor i va cantar,
una cançó ja oblidada.

Em vas parlar en somnis.
I et vaig deixar que coneixesis una part de mi,
que era dolorosament tímida.

Vas obrir una finestra a la meva ànima,
permetent-me ser jo,
i el vent va venir a netejar la meva por a l'intimitat,
amb la seva fragància a cedre.

El teu pas deixa empremtes en el camí
que segueixo en els meu somnis,
i ara estic arribant més enllà
de la memòria, en la distància del futur.

Quan canviaran les fulles, tornaràs?.

Pilar Ventura Py.

EL PETIT BOSC MÀGIC


Ahir diumenge vaig estar passejant per un bosc petit, al bell mig del meu poble, Cabrera de Mar.

Es respira pau, i els ocells hi niuen.

Vaig descobrir boix grèvol, falgueres, violetes, i mimoses que omplien del seu intens groc la passejada, i que flairaven amb la seva olor única l'aire.

Vaig descobrir pins, avets, roures, alzines, i fins i tot un garrofer subjectat amb amor per l'obra d'algun home que li va fer un muret, per tal que no es trenqués.

Tot i que estava deixat, semblava que entressis en un altre món. De ben segur, els grills han de fer concerts a les nits i les cuques de llum els enfarolen.

De fades i gnoms no en vaig veure, però n'estic segura que si existissin s'hi anirien a viure allà mateix.

El que és ben trist, és que aquesta màgica mostra de la natura està en perill. Hi volen construir pisos. Al poble s'han recollit signatures contra el projecte, persones particulars han presentat al·legacions, s'ha mobilitzat molta energia per salvar aquest indret. De moment està aturat.

Vull que els néts dels meus fills puguin anar a veure si en troben de fades.

Pilar Ventura Py.

Febrer 2007

LLAVOR D'AMOR

Tinc en la meva memòria, passatges descrits per tu mateixa, estimada mare. Tinc gravades lliçons que sense voler em vas donar, sense voler donar-me-les, amb la teva actitud davant la vida, com s'ensenyen les lliçons essencials.

Mereixo tractar-me amb AMOR, cuidar de mi, fluir... Intento no oblidar-ho. Després me n'oblido. Aprenc una mica, i aquest aprenentatge petit forma part de mi. Torno a voler aprendre més


Jo també perdo la memòria, com la mare. Ella té 84 anys, que ja és prou tenir, i jo me l'estimo tant com el primer dia de la meva vida, en què tota jo era joia, joia d'ésser viva i al seu costat.

Encara que, com ja us ho he dit, també perdo sovint la memòria, i al llarg de la vida també he oblidat sovint estimar-la, com oblido sovint estimar-me a mi mateixa o als que m'envolten.

Em presentaré: sóc la Pilar, la Maripili per la mare. Ella també es diu Pilar, com la seva àvia. Com ella perd la memòria, jo vull ser-li, en la mida que puc, una mica el seu record.

Però teniu en compte que tots oblidem sovint les lliçons que ens dóna la vida i tornem a caure a la mateixa pedra. Perquè la mare té Alzheimer, sí, i en ella els seus oblits són considerats una malaltia, amb un diagnòstic que espanta tothom. Ella oblida en majúscules: OBLIDA.

I jo tinc petits oblits, com tots nosaltres, els éssers humans; alguns més grans que d'altres. Però és important la mida? Quantes vegades ens oblidem d'estimar?

Si faig les coses des de l'amor tot és fàcil i fluid amb ella. Amb humor i amor la mare és feliç i amorosa. Quan estic enfadada ella ho nota de seguida i es bloqueja, o bé
es desconnecta.

La mare, en l'actualitat, gairebé sempre somriu, és amable i agraïda, afectuosa i pacífica, s'està convertint en una criatura petita i desvalguda, com un osset de peluix, d'aquells que són fàcils d'abraçar, tot i que ella encara et torna l'abraçada fregant-te l'esquena amb les seves mans.

Ella no oblida les coses importants: abraçar, somriure, ajudar, ser agraïda. La seva pell arrugada és cada dia més lluminosa, més propera a l'amor. La seva mirada, de vegades absent, pot convertir-se en alguns instants en una mirada lúcida, que veu més enllà. De vegades em sorprén amb paraules d'una saviesa molt profunda. Dos minuts després torna a estar desconnectada. És cert, que moltes vegades no hi és tota aquí. És com si s'absentés, com si no hi fos. Però això no us passa a tots vosaltres algunes vegades? En menys ocasions que a ella, segur!

Ella encara recorda llegir, però no sempre entèn el sentit del que llegeix. Només frasses molt curtes.

La malaltia de la meva mare m'ensenya moltes lliçons. Ella n'oblida mai el que és essencial en ella, ser amorosa, amable i agraïda ... gairebé mai.

El que més agraeix són: les encaixades de mans, les carícies, les abraçades, les rialles i alguna que altra balladeta molt petita, que ja no estem per a molts "trotes" cap de les dues!

També li agraden els peus de porc perquè són tovets i es poden escurar amb les mans, sense coberts que recordar.
Cada dia és més petita, pas rera pas, caminant enrera, torna a la infància. És com si tanqués un cicle, lentament, tornant a l'origen, tornant a la innocència. Ara deu tenir entre 5 i 6 anys, potser menys.

Oblidava coses petites al principi, i ha anat oblidant més i més coses apreses, deixant anar records dolents i bons.
Es previsible, o així ho diuen els experts, que acabarà al llit com un nadó, en posició fetal, aterrant en el seu cos només de tant en tant, com els nens que dormen tot el dia i tota la nit.

En l'actualitat ella s'absenta cada vegada amb més freqüència, dormint o desperta, s'absenta... no hi és del tot, no hi és aquí.

Jo a vegades faig broma. Faig la broma i dic: "Està viatjant per Internet i a ella no li cal ADSL". Viatja en el temps i en l'espai entre els pocs records que li queden, o vés a saber per quins mons fantàstics i maravellosos, la seva ment la porta. Només ho sap ella.

En aquells moments, en els quals encara està del tot present i lúcida, li pregunto "què fas quan tens els ulls tancats? què penses? que dorms?". Em contesta: "medito, pienso en mis cosas, estoy conmigo, pero estoy bien, ¡no te preocupes!". Una altra lliçó que aprendre. Jo també vull meditar, pensar en les meves coses, estar amb mi, estar bé, no preocupar-me. Preocupar-me és patir, i no vull patir. No tinc ganes ni temps, necessito ocupar-me de moltes coses. Una altra lliçó! Una de tantes lliçons que m'està transmetent la mare en aquest temps que està amb mi.
"La vida és como viene y como viene hay que tomársela", encara em diu frases fetes, carregades de saviesa. El que és més curiós és la forma en que es desprén dels records, jo crec que per ordre d'importància o prioritat de la seva ment.

Encara no ha oblidat les oracions que va aprendre de petita. Les diu per la nit. Aquella que tantes vegades ens va repetir de petits a tots nosaltres, els seus fills.

"Ángel de la guarda, dulce compañía,
no me desampares ni de noche ni de día,
no me dejes sola que me perdería"

Ella no se sent gairebé mai perduda, confia molt en el seu àngel. Això li dóna fe, i ganes de viure encara la vida que li quedi, tot i que de vegades em confesa que ja està cansada, que voldria tornar amb els seus pares, amb els seus germans perduts, amb els avantpassats


"Cuatro esquinitas tiene mi camita,
cuatro angelitos me la guardan,
la Virgen María está en mi cabecera
y me dice: "Pilar, duerme y reposa,
no tengas miedo a ninguna cosa""

Aquesta és l'oració que la meva mare es repeteix una vegada i una altra, per les nits, fins que s'adorm tranquil.la. L'oració que l'ha acompanyada totes les nits de la seva vida. És com un "mantra": una altra lliçó. Allò que ella em va ensenyar, ja de petita, ho he reaprès jo també sent més adulta, llegint sobre altres cultures que utilitzen l'oració com una forma meditativa, una forma de no pensar en res, de fer reposar la ment, però amb consciència. He reaprès la lliçó que sovint oblido, l'oració.

De vegades entro a les fosques a l'habitació de ma mare, en silenci, per sentir-la ressar, i sé que encara està amb nosaltres, que encara recorda el que és essencial per a ella.
La mare s'està anant del món de mica en mica, despedint-se de tot amb afecte i alegria, també de vegades amb desconcert, amb pors, desorientada, com una criatura amorosa que sap tornar-me sempre més del que li dono, que agraeix sovint: "gracias, por quererme".

La mare, tal i com la recordo, va ser sempre una dona humana, amb defectes i virtuts, amb encerts i errades, amb carinyo i amb bronques, com tots els éssers humans.

Les bronques, com fem sovint els humans, jo les he recordat durant molts i molts anys. Sembla que només em quedava amb això, amb les bronques.

El carinyo, no l'he sabut valorar sempre. Com ella deia, les coses bones fan poc "bulto", les dolentes són com la palla, ocupa molt d'espai i pesen poc.

També m'oblido sovint de "valorar". Valorar i agrair tot el que sóc, el que tinc, valorar els altres. Intento recordar-ho. Segurament per això ho escric. Ella també em va ensenyar a escriure.

Ella valora moltíssim l'afecte, el contacte, els somriures, les rialles, les cançons que encara recorda, cançons de la guerra, cuplés... Ella valora el que és essencial: que se l'estimin
estimar.

Sé que un dia marxarà del tot. Marxarà, crec, al lloc del qual hem vingut, i marxarà en pau. Aquest és el meu desig, i la meva esperança, perquè amb la seva malaltia ella no pateix dolor físic, o si més no, no es queixa gens. Ella, ara, ja no pateix
o cada vegada menys.

Aquest és el testimoni d'una dona que escriu un bocí petit de la seva vida barrejada, una altra vegada, amb la vida de la seva mare. Ella va estar amb mi des del principi, jo vull estar amb ella fins al final.

Vull escriure això en memòria de la meva mare, per a ella, que sovint oblida. Vés quines contradiccions.

Voldria tenir per últim dels meus records la bondat essencial de la mare i tot l'amor que em va donar, doncs a travès d'ella he vingut a la vida i la vida és el més preciat que tinc, el que més valoro dels regals que m'han estat donats i que han sigut molts i bons.

Sóc una dona rica en records i emocions, sóc una dona rica en amor, encara que, de tant en tant, també ho oblido.
Estimada mare, fa 2 anys i mig que vius amb mi i la meva família. Jo sóc la teva filla, la quarta dels cinc que tens. El primer és el "tete" i el petit el "Chemari". La teva segona filla és la Juanita, després va la Mercè, i després jo. Entre tots els teus fills hem portat a la vida a 20 néts, i de moment ja tens 3 besnéts. Tots t'hem honrat i estimat tant com en sabem, tant com vàrem aprendre de tu i del pare.
Vas nèixer a València, i et vas criar a Alacant. Encara recordes les seves palmeres, que de vegades confons amb les del passeig de Vilassar de Mar.

- "Estamos en Alicante verdad nena?".

No li discuteixo, no la renyo.

- "En un sitio muy parecido mama", li contesto. Això la recomforta, li dóna un anclatge a la terra.

Cal posar-te en la seva pell per saber allò que l'espanta i allò que la fa tenir confiança, i ella necessita sentir-se segura, i no cal que li recordin continuament que no recorda, ja se n'adona de tant en tant que "pierdo la memoria, nena".

De vegades jo també perdo la paciència, el seu ritme lent m'irrita. - "Te ayudo en algo nena". "No mama, ahora no, gracias". Tres minuts desprès ja s'oblidat, i torna, "te ayudo en algo nena", i jo la mateixa resposta, (Ja no em queden patates per pelar o roba per plegar, que és el que ella bonament pot fer ara), I així una, cinc, deu , "N" vegades. Fins que exploto, cada vegada menys tot s'ha de dir, però també perdo la paciència.

I ella em mira extranyada, no enten perquè m'enfado. Per a ella és la primera vegada que m'ho diu, cada vegada.

Intento també recordar i aprendre a tenir paciència amb el ritme dels altres, la mare m'ho ensenya com sempre, com els millor
s mestres, sense donar lliçons.

Podria escriure milions d'anècdotes, de records, d'escenes viscudes amb ella. O podria fer un llibre senser d'aquelles que ella m'explica milers de vegades, cada vegada com si fos la primera.

Records del seu pare, a qui no oblida i que va perdre quan tenia 10 anys. Dels seus germans, alguns dels quals va perdre quan van nèixer, o de petits, o de sa germana Glòria, que va morir durant la guerra civil, de tuberculosi. La seva vida està plena d'amor i de dolor.

Per sort, la vida també a tu et dóna un regal. Estàs oblidant els records del dolor, el patiment, l'angoixa, la por. I et vas quedant amb el que és essencial.

Veieu, jo també em repeteixo!

Quan vaig saber el diagnòstic dels estranys comportaments i les desconnexions de la mare, em vaig sentir colpida. No té res a veure la informació que hom pot tenir sobre la malaltia i el que és la realitat quotidiana.
De bon principi, penses que es deuen equivocar, que a ella no li pot passar això. Intentes recordar-li cada oblit, greu errada!... disculpes el seus comportaments.

Ella tampoc entenia res, de vegades s'enfadava molt, volia marxar a casa seva, encara avui de tant en tant vol marxar. Creu que està prou bé, que podria espabilar-se, que es troba bé i no té res, perquè no li fa mal res, només són coses de l'edat, diu.

Lentament m'he anat fent jo mateixa a la idea, la realitat m'ha anat confirmant el diagnòstic, però m'agrada la manera com ella ho planteja: no li fa mal res, tampoc s'enrecorda de l'edat que té, així que té la seva raó. Sempre té la seva raó. La seva realitat és senzillament diferent a la nostra. I això també ho hem de recordar, tots veiem la realitat a través del nostre mapa mental, que no sempre coincideix amb el terreny.

Un dia quan els meus fills em cridaven: Mare!, Mare!, ella em va preguntar si jo era sa mare. No li vaig contestar tota la veritat :Sóc la teva filla, la mare ets tu, ets l'àvia dels nens.

Ja no estic del tot segura, de vegades sóc la seva mare, de vegades les seves germanes, i les meves germanes també son les seves; de vegades el meu pare, el seu marit, el converteix en el seu pare, o el meu marit en el seu fill.

Tan se val, què importa el títol honorífic o el càrrec que ens toca en aquesta obra que és la vida. El que és realment important, essencial, és la llavor d'amor que tots duem dintre, i veure com al llarg de la vida aquesta llavor arriba a convertir-se en arbre, i a florir, i a donar fruits.

Pilar Ventura Py.

domingo, 12 de diciembre de 2010

L'HORT DE L'AVI XART

Entre les branques d'un llimoner
un rossinyol canta amb falera.
On és l'avi jardiner
que cuidava aquesta terra?
 
L'avi Quim se'n cuidava,
l'acariciava amb tot l'amor,
la fangava, la capgirava,
per treure'n la millor flor.
 
Ell baixava cada dia
pel caminet, dins del clot,
tot caminant ja sabia
on clavaria el fangot.
 
Treballava amb harmonia,
abans vivia, ara és mort.
El jardí és en plena agonia,
quina serà la seva sort?
 
En el cim del llimoner
el rossinyol ara plora,
no veurà més l'avi matiner
en puntejar l'aurora.
 
Cabrera de Mar, abril de 1992.
 
Jaume Llinés.
 
Programa del XXXVI Homenatge a la vellesa (Cabrera de Mar, diumenge 27 de setembre de 1992).

LA VIDA BREU


El dia que vàrem néixer
els que ara ja som grans,
com ho fan tots els infants,
només nosaltres ploràvem
i reien els circumstants. 

A mesura que creixíem,
molt n'estàvem de contents;
els pares prou en gaudien
al veure que érem valents. 

La vida, tot fent camí,
igual com fan les estrelles,
ens anava insinuant
que no tot eren flors belles.
 
Creixíem amb ufanor,
com ho fan les roses tendres,
mentre el camí s'escurçava
i els camps perdien verdor.
 
Els anys anaven passant,
sense donar-nos-en compte,
de penes sempre al davant
perdérem prest el recompte.
 
Com que sempre Déu ajuda,
les penes les superàrem,
amb esforç i prou dolor,
fins que a vells arribàrem.
 
Al principi de la vida,
només nosaltres ploràvem,
i el dia que marxarem
mirem de riure nosaltres
mentre tots els altres ploren.
 
Lluís Vigué i Ridola.
 
Programa del XXXVI Homenatge a la vellesa (Cabrera de Mar, diumenge 27 de setembre de 1992).

jueves, 9 de diciembre de 2010

SEPULCRES DE CAN MODOLELL

“Em vaig aturar al seu costat, sota aquell cel blau benigne; vaig contemplar les papallones que voletejaven entre el bruc i les campanetes; vaig escoltar el so suau del vent que respirava entre l’herba, i em vaig estranyar que algú pogués atorgar somnis inquiets a aquells que dormen en una terra tan tranquil·la.” Emili Brontë, Cims Borrascosos. 

Aquestes belles frases m’han vingut a la memòria moltes vegades en pensar en els cabrerencs que descansen sota terra, la pols del quals s’ha acumulat durant tants i tants segles, i dels que no en sabem ni en sabrem mai res.

Que poc en sabem d’aquells que ens han precedit! El cristianisme considera el cos humà com a sagrat fins i tot després de la mort, i fa poc estava prohibida la incineració dels cossos.

Durant l’Edat Mitjana, i bona part de la moderna, els morts s’inhumaven al voltant de les esglésies; en imaginar-ho, venen a la nostra imaginació tranquils recons de pau; encara que la visió pot ser enganyosa: el passat no és tan tranquil com ens imaginem, i en realitat la vida era molt breu: la mateixa Emily Brontë, en el segle XIX, va morir a l’edat de 30 anys, durant els quals, confinada en un erm, va tenir no obstant temps de deixar-nos una obra mestra.

Com eren els cabrerencs de fa segles? El caràcter sagrat que ostenta la mort pel cristianisme i per la majoria de religions –no podia ser d’altra manera- no ha impedit la profanació, destrucció i desaparició de les tombes.

Avui vull parlar-vos dels ossos de tres cabrerencs de fa segles, miraculosament salvats per atzar.

Al jaciment romano-medieval de can Modolell, en les excavacions dutes a terme pels membres de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, es van recuperar tres sepulcres,  que per tant no havien estat objecte dels rebaixaments del terrenys per motius especialment agrícoles o constructius al llarg dels segles. Ells ens indiquen que allà hi havia hagut una capella, la de sant Joan.

L’anomenada tomba 1 (T-1), perfora una paret romana P-2, i alhora l’estrat IV, un gran farciment de terres i restes ceràmics i constructius efectuat en època baiximperial o altomedieval. Es tracta d’una fossa excavada i col.locat el cadàver directament en el sòl, amb un fragment de paviment opus signinum romà col·locat sobre el cap del difunt.

La tomba 2 (T-2), és una caixa de lloses de granit, així mateix excavada en l’estrat IV; el cap dels difunt està escapçat per l’obertura d’una fossa en època medieval posterior.

El tercer enterrament s’obre en un nivell superior, perforant l’estrat I, és per tant més moderna que les anteriors, es pot datar vers el segle XII. És tracta d’una sepultura de caixa de lloses, que conté les restes d’una dona de certa edat.

El fòssil director d’aquests estrats és la ceràmica de cuina anomenada “grisa medieval”, una sèrie d’olles globulars i altres recipients, de datació àmplia i imprecisa, ja que la seva funció utilitària feia que es seguís fabricant durant un llarg periode de temps, però el fet de no trobar-se ceràmica vidriada permet que s’atorgui al conjunt una datació inequívocament medieval, com a màxim fins a finals del segle XIV.

Podem concloure, pel que fa als enterraments, que hi ha dues etapes, i que les dues primeres tombes –pertanyents possiblement a un conjunt més ampli- s’obriren en l’Alta Edat Mitjana, ja abandonades les estructures romanes, mentre que la tercera, més tardana, ens fa pensar en la persistència de la capella cristiana. 

Rosa-Isabel Garí i Lleixà

DIANA


Diana o Artemis, en la mitologia grecoromana, era deessa de la natura salvatge, els boscos, la cacera. Filla de Júpiter i Leto i bessona d'Apolo; ambdós germans eren assimilats al Sol i la Lluna. Diana era una deessa verge que corria pels boscos amb una túnica curta, un arc i unes flextes i un seguici de nimfes. Era una deessa venjativa contra aquells que l'ofenien, com Orió i Acteó. En realitat, Diana representa el caràcter intangible de la divinitat.

Els seus santuaris acostumaven a estar en boscos i llocs feréstecs, com famós bosc de Nemi, al Laci, on fins i tot en l'època dels Julis i la dels Antonins, perdurava un arcaic costum: el santuari de la deessa estava guardat per un rei-sacerdot, que ocupava el seu càrrec fins que venia un altre i el matava, prenent el seu lloc i esperant ser eliminat al seu torn per un proper aspirant; així ho explica Frazer en l'inici de la seva obra monumental La branca daurada. Però Diana tenia també temples en algunes ciutats, el més conegut dels quals era el d' Efes, a l'Anatòlia. Recordem la revolta, dels argenters contra la predicació de sant Pau, al crit de "Gran és l'Artemis dels efesis! narrada en els Fets dels Apòstols (Ac. 19, 23-41).

Diana protegia també l'adolescència, com món feréstec entre la infantesa i l'edat adulta, i les noies li oferien les seves joguines quan es casaven. Malgrat pugui semblar paradoxal, per la seva condició de verge, protegia la fecunditat i els parts; no ha d'estranyar, ja que els conceptes natura i fecunditat anaven units.
 
El tema de la dona lliure, intangible, que habita en la natura, és una constant en la literatura. Al Quixot, Cervantes crea l'extraordinari personatge de la pastora Marcela, per qui tots sospiren en va, ja que ella guarda gelosament la seva llibertat. El discurs de la pastora envers aquells que la critiquen per haver "provocat" el suïcidi de Grisóstomo amb la seva indiferència, és de les pàgines més conegudes de Cervantes:
 
"Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos: los àrboles destas montañas son mi compañía; las claras aguas destos arroyos mis espejos; con los àrboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura. Fuego soy apartado y espada puesta lejos. A los que se han enamorado con la vista he desengañado con las palabras."Fragment del discurs de la pastora Marcela, El Quijote, cap. XIV.

Silvia Tarragó, en el seu llibre La veu del roure, recrea al meu entendre aquest mite literari, si bé en aquest cas es tracta d'una dona madura, Beatriu, que ha viscut la seva vida, i abandona la companyia dels mortals a causa d'un gran dolor, refugiant-se en una natura màgica, enmig dels boscos de Cabrera, tan propicis a la llegenda.

El feminisme modern ha intentat resaltar el caràcter de "dona lliure i independent" de la mitològica Diana, però això és analitzar el passat amb ulls moderns; Diana no és una dona mortal, és una deessa, i com a tal, n' s'hi pot accedir.

Can Modolell conserva les restes d'una inscripció dedicada a una divinitat que acaba en NA. Podria tractar-se de Diana, però també d'altres, com Fortuna, Luna... però és temptador desitjar que anés dedicada a la deessa dels boscos.
  
Rosa-Isabel Garí i Lleixà.

BURRIAC COM A POSSIBLE BÉ CULTURAL D'INTERÈS NACIONAL

L'any 1983, a instàcies de la Societat Catalana d'Arqueologia, es va incoar expedient per a la declaració com a Monument històrico-artístic del poblat Ibèric i del castell de Burriac, a Cabrera de Mar (vegeu Diari oficial de la Generalitat núm. 383 de 23 de novembre de 1983, pag. 3036).

Per diversos motius, l'expedient ha estat paralitzat fins el 2006, quan el Grup d'Història del Casal, de Mataró, va iniciar gestions per tornar a posar en marxa el procediment, prèvia recollida de signatures.
 
Informa ara el Grup, en la seva web, que ha rebut resposta per part del Departament de Cultura de la Generalitat, dient que "en aquests moments s'està revisant l'expedient..., especialment en el seu perímetre de delimitació per tal de finalitzar-ne la tramitació, a més d'un espai de protecció arqueològica de l'àrea circumdant".
 
En cas que l'expedient arribés a bon fi, el conjunt del poblat ibèric de Burriac i el castell, seria declarat ara "Bé Cultural d'Interès Nacional".
 
Rosa-Isabel Garí i Lleixà.

EL CEL I LA TERRA

"Los tres niveles cósmicos -Tierra, cielo, regiones infernales- se ponen en comunicación. Como acabamos de ver, la imagen se expresa a veces con la imagen de una columna universal, el axis mundi".

a) "Las ciudades santas y los santuarios se encuentran en el Centro del mundo; b) Los templos son réplicas de la montaña cósmica y constituyen por consiguiente, el vínculo por excelencia entre la Tierra y el cielo; c) Los cimientos de los templos se hunden profundamente en las regiones inferiores." Mircea Eliade Lo Sagrado y lo profano.
 
Tal i com ens recorda Ramon Bassas en el seu blog, avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, en la religió, la muntanya compleix el paper de vincle entre la terra i el cel: www.ramonbassas.cat ("La muntanya sagrada", 27-4-2010).
 
Maria compleix en el cristianisme el paper de la "Gran Mare", la gran deessa de les religions antigues.

Com va senyalar Eliade, els santuaris i també les "muntanyes" creades pels humans, com la piràmide o el zigurat babilònic, són també muntayes còsmiques. En el cim del zigurat habitava el déu, mentre que la piràmide constituïa la manera d'enviar al faraó a les estrelles on continuava vetllant per Egipte.
 
Complia aquest mateix paper l'anomenda "Cova de les Encantades", situada al la vessant de la muntanya de Montcabrer, a Cabrera de Mar? Està demostrat que es tractava d'un centre important de culte ibèric, on s'han exhumat exvots i imatges de Demèter, o d'una deessa assimilable a la divinitat grega de l'agricultura (de fet, la Gran Mare Terra). Una cova situada en un cim, el lloc ideal on s'uneixen el cel i la terra.
 
Així ho pensa Ramon Coll: "La cavitat, en moltes religions de caràcter fecundant, és simbòlicament l'entrada a la Tellus Mater, d'on prové tot allò que viu. Segons la nostra opinió, la muntanya del Montcabrer ha de ser contemplada com un "centre del món", en el sentit clàssic del terme, és a dir, un lloc d'unió entre el cel, la terra i el món infernal: un axis mundi. De fet, des d'un punt de vista simbòlic, la cova representa un "món subterrani", mentre que la muntanya és un "món celeste", i ambdós es troben comunicats, ja que pertanyen a una única realitat indestriable. " Ramon Coll, El santuari ibèric de la cova de les Encantades.
 
A més l'arqueòleg opina que Montcabrer seria l'anomenat Promontorium lunarium, citat pel geògraf Ptolemeu, que es trobava situat entre Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró).
 
La Lluna, una altra divinitat sincrètica a la feminitat de la "Gran Mare", en aquest cas la deessa intangible, Diana.

Bibliografia: Mircea Eliade, El mito del eterno retorno, Alianza editorial, filosofía, 2004.; Mircea Eliade, Lo sagrado y lo profano, Paidós, 2003; Ramon Coll Monteagudo, El santuari ibèric de la cova de les Encantades, Quaderns per la memòria. Fundació Salvador Alsina i Arenas.

Rosa-Isabel Garí i Lleixà.

TANIT


El sol se hundía en el mar; sus rayos llegaban como largas flechas al corazón ensangrentado. A medida que el sol desparecía, las palpitaciones de la entraña disminuían, y con una última palpitación, desapareció el globo de fuego. (...)

Salambó se levantó, como su esposo, con una copa en la mano, para beber también. Peró cayó, con la cabeza hacia atrás, por encima del dosel de su trono, pálida, rígida, con los labios abiertos y su cabello destrenzado colgando hasta el suelo. 

Así murió la hija de Amílcar por haber tocado el velo de Tanit. G. Flaubert, Salambó.
 
Així finalitza l'extraordinària novel·la de Gustave Flaubert, Salambó, documentada obra del gran autor francès, ambientada a la rebel·lió dels mercenaris contra Cartago, i on la possessió del vel de Tanit adquireix gran importància per assolir la victòria. L'historiador Polibi narra aquesta rebel·lió en la seva Història, I, 66-70. Flaubert introdueix com a protagonista, un personatge imaginari, Salambó, princesa de Cartago i filla d'Amílcar Barca.

Tanit era la deessa principal i protectora de Cartago. A Eivissa, territori púnic, es va trobar una escultura anomenada "La Dama d'Eivissa", que es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i està considerada una representació d'aquesta divinitat.
 
Al poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona), es va exhumar un penjoll que s'ha comparat amb la Dama d'Eivissa, pel que podriem tenir una representació de la deessa, que s'uniria doncs al també púnic déu Bes. Aquest penjoll va ser descobert durant les excavacións de Barberà i Pascual a l'edifici públic del poblat, i es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona.
 
Una possible mostra, amb totes les precaucions, de les relacions entre aquest poblat ibèric i el púnics d'Eivissa.

Rosa-Isabel Garí i Lleixà