Tinc en la meva memòria, passatges descrits per tu mateixa, estimada mare. Tinc gravades lliçons que sense voler em vas donar, sense voler donar-me-les, amb la teva actitud davant la vida, com s'ensenyen les lliçons essencials.
Mereixo tractar-me amb AMOR, cuidar de mi, fluir... Intento no oblidar-ho. Després me n'oblido. Aprenc una mica, i aquest aprenentatge petit forma part de mi. Torno a voler aprendre més…
Jo també perdo la memòria, com la mare. Ella té 84 anys, que ja és prou tenir, i jo me l'estimo tant com el primer dia de la meva vida, en què tota jo era joia, joia d'ésser viva i al seu costat.
Encara que, com ja us ho he dit, també perdo sovint la memòria, i al llarg de la vida també he oblidat sovint estimar-la, com oblido sovint estimar-me a mi mateixa o als que m'envolten.
Em presentaré: sóc la Pilar, la Maripili per la mare. Ella també es diu Pilar, com la seva àvia. Com ella perd la memòria, jo vull ser-li, en la mida que puc, una mica el seu record.
Però teniu en compte que tots oblidem sovint les lliçons que ens dóna la vida i tornem a caure a la mateixa pedra. Perquè la mare té Alzheimer, sí, i en ella els seus oblits són considerats una malaltia, amb un diagnòstic que espanta tothom. Ella oblida en majúscules: OBLIDA.
I jo tinc petits oblits, com tots nosaltres, els éssers humans; alguns més grans que d'altres. Però és important la mida? Quantes vegades ens oblidem d'estimar?
Si faig les coses des de l'amor tot és fàcil i fluid amb ella. Amb humor i amor la mare és feliç i amorosa. Quan estic enfadada ella ho nota de seguida i es bloqueja, o bé …es desconnecta.
La mare, en l'actualitat, gairebé sempre somriu, és amable i agraïda, afectuosa i pacífica, s'està convertint en una criatura petita i desvalguda, com un osset de peluix, d'aquells que són fàcils d'abraçar, tot i que ella encara et torna l'abraçada fregant-te l'esquena amb les seves mans.
Ella no oblida les coses importants: abraçar, somriure, ajudar, ser agraïda. La seva pell arrugada és cada dia més lluminosa, més propera a l'amor. La seva mirada, de vegades absent, pot convertir-se en alguns instants en una mirada lúcida, que veu més enllà. De vegades em sorprén amb paraules d'una saviesa molt profunda. Dos minuts després torna a estar desconnectada. És cert, que moltes vegades no hi és tota aquí. És com si s'absentés, com si no hi fos. Però això no us passa a tots vosaltres algunes vegades? En menys ocasions que a ella, segur!
Ella encara recorda llegir, però no sempre entèn el sentit del que llegeix. Només frasses molt curtes.
La malaltia de la meva mare m'ensenya moltes lliçons. Ella n'oblida mai el que és essencial en ella, ser amorosa, amable i agraïda ... gairebé mai.
El que més agraeix són: les encaixades de mans, les carícies, les abraçades, les rialles i alguna que altra balladeta molt petita, que ja no estem per a molts "trotes" cap de les dues!
També li agraden els peus de porc perquè són tovets i es poden escurar amb les mans, sense coberts que recordar.
Cada dia és més petita, pas rera pas, caminant enrera, torna a la infància. És com si tanqués un cicle, lentament, tornant a l'origen, tornant a la innocència. Ara deu tenir entre 5 i 6 anys, potser menys.
Oblidava coses petites al principi, i ha anat oblidant més i més coses apreses, deixant anar records dolents i bons.
Es previsible, o així ho diuen els experts, que acabarà al llit com un nadó, en posició fetal, aterrant en el seu cos només de tant en tant, com els nens que dormen tot el dia i tota la nit.
En l'actualitat ella s'absenta cada vegada amb més freqüència, dormint o desperta, s'absenta... no hi és del tot, no hi és aquí.
Jo a vegades faig broma. Faig la broma i dic: "Està viatjant per Internet i a ella no li cal ADSL". Viatja en el temps i en l'espai entre els pocs records que li queden, o vés a saber per quins mons fantàstics i maravellosos, la seva ment la porta. Només ho sap ella.
En aquells moments, en els quals encara està del tot present i lúcida, li pregunto "què fas quan tens els ulls tancats? què penses? que dorms?". Em contesta: "medito, pienso en mis cosas, estoy conmigo, pero estoy bien, ¡no te preocupes!". Una altra lliçó que aprendre. Jo també vull meditar, pensar en les meves coses, estar amb mi, estar bé, no preocupar-me. Preocupar-me és patir, i no vull patir. No tinc ganes ni temps, necessito ocupar-me de moltes coses. Una altra lliçó! Una de tantes lliçons que m'està transmetent la mare en aquest temps que està amb mi.
"La vida és como viene y como viene hay que tomársela", encara em diu frases fetes, carregades de saviesa. El que és més curiós és la forma en que es desprén dels records, jo crec que per ordre d'importància o prioritat de la seva ment.
Encara no ha oblidat les oracions que va aprendre de petita. Les diu per la nit. Aquella que tantes vegades ens va repetir de petits a tots nosaltres, els seus fills.
"Ángel de la guarda, dulce compañía,
no me desampares ni de noche ni de día,
no me dejes sola que me perdería"
Ella no se sent gairebé mai perduda, confia molt en el seu àngel. Això li dóna fe, i ganes de viure encara la vida que li quedi, tot i que de vegades em confesa que ja està cansada, que voldria tornar amb els seus pares, amb els seus germans perduts, amb els avantpassats…
"Cuatro esquinitas tiene mi camita,
cuatro angelitos me la guardan,
la Virgen María está en mi cabecera
y me dice: "Pilar, duerme y reposa,
no tengas miedo a ninguna cosa""
Aquesta és l'oració que la meva mare es repeteix una vegada i una altra, per les nits, fins que s'adorm tranquil.la. L'oració que l'ha acompanyada totes les nits de la seva vida. És com un "mantra": una altra lliçó. Allò que ella em va ensenyar, ja de petita, ho he reaprès jo també sent més adulta, llegint sobre altres cultures que utilitzen l'oració com una forma meditativa, una forma de no pensar en res, de fer reposar la ment, però amb consciència. He reaprès la lliçó que sovint oblido, l'oració.
De vegades entro a les fosques a l'habitació de ma mare, en silenci, per sentir-la ressar, i sé que encara està amb nosaltres, que encara recorda el que és essencial per a ella.
La mare s'està anant del món de mica en mica, despedint-se de tot amb afecte i alegria, també de vegades amb desconcert, amb pors, desorientada, com una criatura amorosa que sap tornar-me sempre més del que li dono, que agraeix sovint: "gracias, por quererme".
La mare, tal i com la recordo, va ser sempre una dona humana, amb defectes i virtuts, amb encerts i errades, amb carinyo i amb bronques, com tots els éssers humans.
Les bronques, com fem sovint els humans, jo les he recordat durant molts i molts anys. Sembla que només em quedava amb això, amb les bronques.
El carinyo, no l'he sabut valorar sempre. Com ella deia, les coses bones fan poc "bulto", les dolentes són com la palla, ocupa molt d'espai i pesen poc.
També m'oblido sovint de "valorar". Valorar i agrair tot el que sóc, el que tinc, valorar els altres. Intento recordar-ho. Segurament per això ho escric. Ella també em va ensenyar a escriure.
Ella valora moltíssim l'afecte, el contacte, els somriures, les rialles, les cançons que encara recorda, cançons de la guerra, cuplés... Ella valora el que és essencial: que se l'estimin… estimar.
Sé que un dia marxarà del tot. Marxarà, crec, al lloc del qual hem vingut, i marxarà en pau. Aquest és el meu desig, i la meva esperança, perquè amb la seva malaltia ella no pateix dolor físic, o si més no, no es queixa gens. Ella, ara, ja no pateix… o cada vegada menys.
Aquest és el testimoni d'una dona que escriu un bocí petit de la seva vida barrejada, una altra vegada, amb la vida de la seva mare. Ella va estar amb mi des del principi, jo vull estar amb ella fins al final.
Vull escriure això en memòria de la meva mare, per a ella, que sovint oblida. Vés quines contradiccions.
Voldria tenir per últim dels meus records la bondat essencial de la mare i tot l'amor que em va donar, doncs a travès d'ella he vingut a la vida i la vida és el més preciat que tinc, el que més valoro dels regals que m'han estat donats i que han sigut molts i bons.
Sóc una dona rica en records i emocions, sóc una dona rica en amor, encara que, de tant en tant, també ho oblido.
Estimada mare, fa 2 anys i mig que vius amb mi i la meva família. Jo sóc la teva filla, la quarta dels cinc que tens. El primer és el "tete" i el petit el "Chemari". La teva segona filla és la Juanita, després va la Mercè, i després jo. Entre tots els teus fills hem portat a la vida a 20 néts, i de moment ja tens 3 besnéts. Tots t'hem honrat i estimat tant com en sabem, tant com vàrem aprendre de tu i del pare.
Vas nèixer a València, i et vas criar a Alacant. Encara recordes les seves palmeres, que de vegades confons amb les del passeig de Vilassar de Mar.
- "Estamos en Alicante verdad nena?".
No li discuteixo, no la renyo.
- "En un sitio muy parecido mama", li contesto. Això la recomforta, li dóna un anclatge a la terra.
Cal posar-te en la seva pell per saber allò que l'espanta i allò que la fa tenir confiança, i ella necessita sentir-se segura, i no cal que li recordin continuament que no recorda, ja se n'adona de tant en tant que "pierdo la memoria, nena".
De vegades jo també perdo la paciència, el seu ritme lent m'irrita. - "Te ayudo en algo nena". "No mama, ahora no, gracias". Tres minuts desprès ja s'oblidat, i torna, "te ayudo en algo nena", i jo la mateixa resposta, (Ja no em queden patates per pelar o roba per plegar, que és el que ella bonament pot fer ara), I així una, cinc, deu , "N" vegades. Fins que exploto, cada vegada menys tot s'ha de dir, però també perdo la paciència.
I ella em mira extranyada, no enten perquè m'enfado. Per a ella és la primera vegada que m'ho diu, cada vegada.
Intento també recordar i aprendre a tenir paciència amb el ritme dels altres, la mare m'ho ensenya com sempre, com els millor
s mestres, sense donar lliçons.
Podria escriure milions d'anècdotes, de records, d'escenes viscudes amb ella. O podria fer un llibre senser d'aquelles que ella m'explica milers de vegades, cada vegada com si fos la primera.
Records del seu pare, a qui no oblida i que va perdre quan tenia 10 anys. Dels seus germans, alguns dels quals va perdre quan van nèixer, o de petits, o de sa germana Glòria, que va morir durant la guerra civil, de tuberculosi. La seva vida està plena d'amor i de dolor.
Per sort, la vida també a tu et dóna un regal. Estàs oblidant els records del dolor, el patiment, l'angoixa, la por. I et vas quedant amb el que és essencial.
Veieu, jo també em repeteixo!
Quan vaig saber el diagnòstic dels estranys comportaments i les desconnexions de la mare, em vaig sentir colpida. No té res a veure la informació que hom pot tenir sobre la malaltia i el que és la realitat quotidiana.
De bon principi, penses que es deuen equivocar, que a ella no li pot passar això. Intentes recordar-li cada oblit, greu errada!... disculpes el seus comportaments.
Ella tampoc entenia res, de vegades s'enfadava molt, volia marxar a casa seva, encara avui de tant en tant vol marxar. Creu que està prou bé, que podria espabilar-se, que es troba bé i no té res, perquè no li fa mal res, només són coses de l'edat, diu.
Lentament m'he anat fent jo mateixa a la idea, la realitat m'ha anat confirmant el diagnòstic, però m'agrada la manera com ella ho planteja: no li fa mal res, tampoc s'enrecorda de l'edat que té, així que té la seva raó. Sempre té la seva raó. La seva realitat és senzillament diferent a la nostra. I això també ho hem de recordar, tots veiem la realitat a través del nostre mapa mental, que no sempre coincideix amb el terreny.
Un dia quan els meus fills em cridaven: Mare!, Mare!, ella em va preguntar si jo era sa mare. No li vaig contestar tota la veritat :Sóc la teva filla, la mare ets tu, ets l'àvia dels nens.
Ja no estic del tot segura, de vegades sóc la seva mare, de vegades les seves germanes, i les meves germanes també son les seves; de vegades el meu pare, el seu marit, el converteix en el seu pare, o el meu marit en el seu fill.
Tan se val, què importa el títol honorífic o el càrrec que ens toca en aquesta obra que és la vida. El que és realment important, essencial, és la llavor d'amor que tots duem dintre, i veure com al llarg de la vida aquesta llavor arriba a convertir-se en arbre, i a florir, i a donar fruits.
Pilar Ventura Py.
