POEMES

Ponent

Escriuré per glosar el dol d’aquesta tarda

que mor pausadament cap a l’oest.

Veuré els cors d’àngels foscos

volar pel cel, cap a ponent.

Les ombres jauran com fulles marcides

d’un sol aturat,

i profundament cauran els grisos

damunt dels vells bans de fusta.

La gent passejarà omplint-me de murmuris

fins que s’esgotin els mots i les petjades.

Jugaré tan sols a ser qui sóc, mentre deixo

que la nit m’abraci les sabates.

Estiu

Sola a mitja tarda

veig sobre el despatx

la llum d’unes fotos d’estiu

i el teu record somrient

amb les mans a les butxaques.

La llum groga de l’estança

es fa un punt d’aquell sol

quan el crit presumptuós de les gavines

em sorprèn travessant la finestra.

Tanco els ulls i omplo l’espai de crepuscles.

Envoltada de tu, deixo que la músic se m’endugui

transparent com un cel de vidre.

Ara sóc un tros de blau i coral·lines

que gosa de ser carn.

Futur indefinit

Fugiré de la vida sens recança.

Ompliré d’enyor tots els meus.

Portaré dol, color de panses;

i a les mans un poc d’arròs

i un molt de gel.

No sabran els falciots on fou casa meva

i ben segur nous geranis

n’ompliran els balcons;

quan les veus d’altres vides colpegin

les parets del meu antic món.

Les noces no tindran somnis.

Seran tot d’una i una nit.

Vindrà la mort a buscar-me i seré presta,

abric posat, dempeus vora el llit. 

Núria López i Garcia.